La distància física amb Catalunya durant un temps relativament llarg té moltes connotacions negatives per al viatger. Però en té alguna de positiva, com per exemple l’allunyament del brogit diari que, en canvi, avui ho inunda tot i a per tot.
Davant d’això, hom s’atreveix a valorar amb sentit crític la situació política de Catalunya i sobretot a valorar quina és l’aportació de cada partit al futur del país, que albiro com un nou Estat d’Europa, quan la majoria de la població catalana ho ratifiqui.
Des de lluny, doncs, és ben visible que la creació de la Catalunya-Estat comportarà una gran quantitat de canvis polítics i socials. I també és molt evident que bona part dels partits polítics catalans actuals no se n’han adonat o no saben, o potser no poden, adaptar-s’hi. Lo qual els està passant ja factura electoral, i més que els n’hi haurà de passar.
Objectivament, la vella política del segle passat, aquella que ens ha conduit al final a Millets, Bàrcenas, Eres andalusos, Bankias, Gurtels… i a les actituds prepotents de polítics sense interès en servir a la societat i només amb l’interès d’enriquir-se personalment, ha caducat.
I, també amb la més gran objectivitat possible i des de fora dels partits polítics catalans, els únics que sembla que s’han adonat que han de canviar i adaptar-se són la CUP i CDC. En canvi, ERC, que hauria de ser qui estigués més interessada en l’esmentada adaptació, ha acabat fent un canvi purament estètic, de maquillatge. Si bé és cert que segurament la cúpula directiva més visible veu i voldria adaptar el partit, la sensació és que la rèmora que arrossega de polítics no progressistes, en el sentit de progressar, ancorats en les formes del segle passat i amb uns objectius obsolets i no constructius, pesa massa.
El futur de la Catalunya-Estat sens dubte passa per repensar molts aspectes tant polítics i sòcio econòmics com relatius al poder judicial, mercantil i financer. I fer-ho amb la ment oberta a una permanent situació de canvi. Si es fa d’aquesta manera, penso que complirem no solament l’objectiu de la independència del país, sinó el de ser en pocs anys un petit país capdavanter del món, com poden ser Dinamarca, Nova Zelanda o altres països prou coneguts i envejats.
Tornant als partits polítics catalans, pels seus resultats electorals es veu clarament quins són aquells que han quedat ancorats al segle passat, però també es pot veure pel contingut del seu discurs: bàsicament UDC, PSC i PP no han après a moure’s a ritme de futur. Mentrestant ICV i EU, que tampoc han sabut evolucionar ni el discurs ni la dinàmica interior i exterior, s’han apuntat al carro dels mediàtics, que entenc que són partits que en general duraran dos dies més del què duri el patrocini econòmic i mediàtic i que, a Catalunya, segurament coincidirà amb la proclamació de la Catalunya-Estat.
Cas apart mereix Ciutadans i l’Ada Colau. Els primers s’han apuntat al carro de l’impuls artificial mediàtic, però no deixen de tenir un teixit infraestructural previ que pot ajudar a que es mantinguin actius fins i tot quan l’interès dels patrocinadors minvi perquè deixin de ser útils a interessos obvis.
En canvi, el fenomen de l’Ada Colau em desconcerta i em decep al mateix temps. Crec que l’Ada Colau va fer una feina molt dura i molt desagraïda al front de la PAH i que per això es mereix un reconeixement social, i fins i tot polític. Però si tot plegat era un procés calculat de promoció personal mereix el mateix rebuig que el que ens mereixen aquells periodistes que burxen sense cap mena d’ètica en el dolor de les persones únicament per la quota de pantalla.
Ciutadans, la Colau i el seu entorn sí que han entès que la política ha canviat, i que va a remolc en part de les xarxes socials i la participació ciutadana més directa. Però entenc que només utilitzen aquests coneixements per acabar defensant aferrissadament - de moment no manen encara - polítiques del segle passat.
Igual que Podemos.
Per tant, per tal d’afrontar la il·lusionant creació d’un nou Estat, cal una neteja de polítics i de partits basats en formes i continguts de la vella escola i deixar al capdavant del canvi aquells partits i aquelles persones capaces de servir a la societat amb seriositat i absolut rigor. A l’estil de polítics com el Joan Carretero Conseller de la Generalitat, i alguns altres, pocs però.
El problema amb aquests polítics s’esdevé quan han d’incorporar empatia pública i ductilitat en el seu treball, primer perquè el rigor aplicat a tercers no els és gens simpàtic a aquests tercers, però també perquè el seu tarannà rigorós acostuma a estar renyit amb l’empatia comunicativa i social i crea falta de cintura política. Són dues cares de la mateixa moneda.
Potser, doncs, un líder independentista que ha arribat a ser-ho per la via racional de l’auto-convenciment i capaç d’adaptar-se als canvis sigui el més convenient per a crear i mantenir la il·lusió col·lectiva en la construcció d’un Estat capdavanter.
Veurem.
Però si és així, pot comptar amb el meu gra d’arena.
Davant d’això, hom s’atreveix a valorar amb sentit crític la situació política de Catalunya i sobretot a valorar quina és l’aportació de cada partit al futur del país, que albiro com un nou Estat d’Europa, quan la majoria de la població catalana ho ratifiqui.
Des de lluny, doncs, és ben visible que la creació de la Catalunya-Estat comportarà una gran quantitat de canvis polítics i socials. I també és molt evident que bona part dels partits polítics catalans actuals no se n’han adonat o no saben, o potser no poden, adaptar-s’hi. Lo qual els està passant ja factura electoral, i més que els n’hi haurà de passar.
Objectivament, la vella política del segle passat, aquella que ens ha conduit al final a Millets, Bàrcenas, Eres andalusos, Bankias, Gurtels… i a les actituds prepotents de polítics sense interès en servir a la societat i només amb l’interès d’enriquir-se personalment, ha caducat.
I, també amb la més gran objectivitat possible i des de fora dels partits polítics catalans, els únics que sembla que s’han adonat que han de canviar i adaptar-se són la CUP i CDC. En canvi, ERC, que hauria de ser qui estigués més interessada en l’esmentada adaptació, ha acabat fent un canvi purament estètic, de maquillatge. Si bé és cert que segurament la cúpula directiva més visible veu i voldria adaptar el partit, la sensació és que la rèmora que arrossega de polítics no progressistes, en el sentit de progressar, ancorats en les formes del segle passat i amb uns objectius obsolets i no constructius, pesa massa.
El futur de la Catalunya-Estat sens dubte passa per repensar molts aspectes tant polítics i sòcio econòmics com relatius al poder judicial, mercantil i financer. I fer-ho amb la ment oberta a una permanent situació de canvi. Si es fa d’aquesta manera, penso que complirem no solament l’objectiu de la independència del país, sinó el de ser en pocs anys un petit país capdavanter del món, com poden ser Dinamarca, Nova Zelanda o altres països prou coneguts i envejats.
Tornant als partits polítics catalans, pels seus resultats electorals es veu clarament quins són aquells que han quedat ancorats al segle passat, però també es pot veure pel contingut del seu discurs: bàsicament UDC, PSC i PP no han après a moure’s a ritme de futur. Mentrestant ICV i EU, que tampoc han sabut evolucionar ni el discurs ni la dinàmica interior i exterior, s’han apuntat al carro dels mediàtics, que entenc que són partits que en general duraran dos dies més del què duri el patrocini econòmic i mediàtic i que, a Catalunya, segurament coincidirà amb la proclamació de la Catalunya-Estat.
Cas apart mereix Ciutadans i l’Ada Colau. Els primers s’han apuntat al carro de l’impuls artificial mediàtic, però no deixen de tenir un teixit infraestructural previ que pot ajudar a que es mantinguin actius fins i tot quan l’interès dels patrocinadors minvi perquè deixin de ser útils a interessos obvis.
En canvi, el fenomen de l’Ada Colau em desconcerta i em decep al mateix temps. Crec que l’Ada Colau va fer una feina molt dura i molt desagraïda al front de la PAH i que per això es mereix un reconeixement social, i fins i tot polític. Però si tot plegat era un procés calculat de promoció personal mereix el mateix rebuig que el que ens mereixen aquells periodistes que burxen sense cap mena d’ètica en el dolor de les persones únicament per la quota de pantalla.
Ciutadans, la Colau i el seu entorn sí que han entès que la política ha canviat, i que va a remolc en part de les xarxes socials i la participació ciutadana més directa. Però entenc que només utilitzen aquests coneixements per acabar defensant aferrissadament - de moment no manen encara - polítiques del segle passat.
Igual que Podemos.
Per tant, per tal d’afrontar la il·lusionant creació d’un nou Estat, cal una neteja de polítics i de partits basats en formes i continguts de la vella escola i deixar al capdavant del canvi aquells partits i aquelles persones capaces de servir a la societat amb seriositat i absolut rigor. A l’estil de polítics com el Joan Carretero Conseller de la Generalitat, i alguns altres, pocs però.
El problema amb aquests polítics s’esdevé quan han d’incorporar empatia pública i ductilitat en el seu treball, primer perquè el rigor aplicat a tercers no els és gens simpàtic a aquests tercers, però també perquè el seu tarannà rigorós acostuma a estar renyit amb l’empatia comunicativa i social i crea falta de cintura política. Són dues cares de la mateixa moneda.
Potser, doncs, un líder independentista que ha arribat a ser-ho per la via racional de l’auto-convenciment i capaç d’adaptar-se als canvis sigui el més convenient per a crear i mantenir la il·lusió col·lectiva en la construcció d’un Estat capdavanter.
Veurem.
Però si és així, pot comptar amb el meu gra d’arena.
Comentaris