La logística…aquesta especialitat tant i tant oblidada…una veritable ciència, desconeguda fins que ens hi fotem de morros.
No, no estic escrivint i pensant sobre la logística en majúscules, aquella que fa perdre, o guanyar, batalles. O aquella que fa que els costos d’unes gambes de Palamós, fresques, a Tòquio siguin de cost assumible. No, no em refereixo a aquesta logística grandiloqüent.
Em refereixo a la logística domèstica, sovint tant menystinguda que no som conscients ni de que existeix, però que sense tenir-la resolta no podríem dedicar el mínim de temps necessari per a reflexionar-hi, avui i aquí. O no podríem dedicar una suma d’hores considerable al Twitter, al Facebook, al Linkedin o a qualsevol blog, des de l’anonimat de les persones senzilles, on expressar sentiments, il·lusions, opinions i proposar alternatives realment sorgides de la societat civil real.
És d’admirar les persones anònimes, en el sentit de no ser conegudes, que dediquen d’una forma amateur moltes hores del seu temps a crear opinió, o a transmetre opinió realment popular mitjançant qualsevol xarxa social, o vàries d’elles, i mantenen el nivell logístic vital al menys en els mínims imprescindibles.
O això, o és que hi ha algú que, encara en un anonimat superior, es preocupa de que hi hagi un plat a taula - amb tota la complicació minuciosa que aconseguir-ho significa -, o una roba neta amb què vestir-se. Sovint neta i planxada. O aigua calenta a l'aixeta. O que es pugui arribar al final de cada mes.
Sovint repasso el munt d’hores dedicades a les xarxes socials. Sumades, en són una ingent quantitat que em declaro incompetent de fixar, ni si m’admeteu un percentatge alt d’error. Francament, NPI. Però sí que em queda clar que aquestes hores sovint són possibles perquè es manlleven d’hores de son (només cal mirar a quines hores es fan tuïts) o bé perquè és possible de fer-les mentre altres persones del nostre entorn es preocupen de la logística domèstica.
Aquestes altres persones són les que també omplen els carrers per fer la V del darrer Onze de Setembre amb orgull i il·lusió, i la fan seva perquè han fet possible que els voluntaris esmercin el seu temps extra-laboral a preparar-la.
Cal tenir sempre en compte que a més a més d’haver donat generosament el seu més que anònim esforç, el seu vot val igual que el dels demés. I que, avui, no sé si amb l’actitud dels polítics catalans es senten prou reconfortats per l’esforç personal que hi han dedicat i la il·lusió que hi han posat. Amb absoluta generositat, enfront de l’actual gasiveria que demostren els polítics. I si es cansen, ens quedem sense logística. I sense logística es perden les guerres, no tant sols les batalles.
O simplement potser és que, com li he llegit avui a @antonibatista1 al Twitter: “Fer un Estat vol estadistes i de moment només es veuen polítics”
No, no estic escrivint i pensant sobre la logística en majúscules, aquella que fa perdre, o guanyar, batalles. O aquella que fa que els costos d’unes gambes de Palamós, fresques, a Tòquio siguin de cost assumible. No, no em refereixo a aquesta logística grandiloqüent.
Em refereixo a la logística domèstica, sovint tant menystinguda que no som conscients ni de que existeix, però que sense tenir-la resolta no podríem dedicar el mínim de temps necessari per a reflexionar-hi, avui i aquí. O no podríem dedicar una suma d’hores considerable al Twitter, al Facebook, al Linkedin o a qualsevol blog, des de l’anonimat de les persones senzilles, on expressar sentiments, il·lusions, opinions i proposar alternatives realment sorgides de la societat civil real.
És d’admirar les persones anònimes, en el sentit de no ser conegudes, que dediquen d’una forma amateur moltes hores del seu temps a crear opinió, o a transmetre opinió realment popular mitjançant qualsevol xarxa social, o vàries d’elles, i mantenen el nivell logístic vital al menys en els mínims imprescindibles.
O això, o és que hi ha algú que, encara en un anonimat superior, es preocupa de que hi hagi un plat a taula - amb tota la complicació minuciosa que aconseguir-ho significa -, o una roba neta amb què vestir-se. Sovint neta i planxada. O aigua calenta a l'aixeta. O que es pugui arribar al final de cada mes.Sovint repasso el munt d’hores dedicades a les xarxes socials. Sumades, en són una ingent quantitat que em declaro incompetent de fixar, ni si m’admeteu un percentatge alt d’error. Francament, NPI. Però sí que em queda clar que aquestes hores sovint són possibles perquè es manlleven d’hores de son (només cal mirar a quines hores es fan tuïts) o bé perquè és possible de fer-les mentre altres persones del nostre entorn es preocupen de la logística domèstica.
Aquestes altres persones són les que també omplen els carrers per fer la V del darrer Onze de Setembre amb orgull i il·lusió, i la fan seva perquè han fet possible que els voluntaris esmercin el seu temps extra-laboral a preparar-la.
Cal tenir sempre en compte que a més a més d’haver donat generosament el seu més que anònim esforç, el seu vot val igual que el dels demés. I que, avui, no sé si amb l’actitud dels polítics catalans es senten prou reconfortats per l’esforç personal que hi han dedicat i la il·lusió que hi han posat. Amb absoluta generositat, enfront de l’actual gasiveria que demostren els polítics. I si es cansen, ens quedem sense logística. I sense logística es perden les guerres, no tant sols les batalles.
O simplement potser és que, com li he llegit avui a @antonibatista1 al Twitter: “Fer un Estat vol estadistes i de moment només es veuen polítics”
Comentaris