Ningú pot negar,
tingui la filiació o simpaties que tingui, que a Catalunya estem
vivint una època històrica. I de rebot a Espanya i Europa.
Aquesta sensació fa
que moltes persones tinguem molt d'interès en demostrar les nostres
simpaties. El què canvia és la manera de fer-ho: uns necessiten ser
presents a les bambolines, treballant incansablement per aconseguir
l'objectiu anònimament, només per íntima convicció; altres en
tenen prou de ser espectadors via mitjans de comunicació, cada cop
més sofisticats i immediats; uns altres no en tenen prou amb això i
volen ser físicament aprop d'on passen les coses, per això s'omplen
espais com la Plaça de Sant Jaume mentre "passen coses"
dins del Palau de la Generalitat o l'Ajuntament de Barcelona; i
d'altres en tenen prou amb la lectura de titulars als TN o als diaris
quan ja ha passat tot.
No hem d'oblidar
dues tipologies més de persones: els "arribistes" que
estudien amb detall en quin indret han d'actuar per ser a l'aparador,
sembrant relacions de futur que, a la llarga, es tradueixin en
millores individuals; i els que, des de la seva torre d'ivori,
analitzen, opinen i finalment jutgen des de les seves presumptes
savieses.
Aquests dos darrers,
avui, no m'interessen. Ja s'ho faran, perquè no hi ha possibilitats
de frenar la seva existència, de la mateixa manera que l'aigua
desbocada no té aturador.
M'interessa la
reacció més popular. No acabo d'entendre, però no censuro de cap
manera!, massa bé aquells que han de ser prop físicament d'on
ocorren les coses per sentir-se'n solidaris. No entenc aquells
ciutadans que han de ser davant del Parlament el dia que es vota una
llei, prop del Palau de la Generalitat quan es signa un decret, per
molt històric que sigui, si no és que hi han de ser per defensar
l'actuació institucional amb la seva presència física.
Jo, com molts
d'altres, pertanyo més aviat, dit en termes militars, a la reserva.
És a dir, quan la presència física dels "reservistes"
sigui necessària, vull ser-hi. Però el més difícil actualment
per a molts d'aquests "reservistes" és encertar en la
valoració d'aquesta necessitat. Hi ha un excés d'informacions
interessades creuades, un excés d'opinions publicades. L'evolució
dels mitjans de comunicació, de les possibilitats de comunicació,
la popularització de les xarxes socials, han contribuït a aquest
garbuix que als "reservistes" no els deixen clar quins són
els moments que han d'entrar en acció i en quins no.
A partir d'aquesta
premissa començo a entendre una mica més els ciutadans que
decideixen ser sovint aprop de les institucions quan al seu interior
"passen coses". Sovint la seva presència no és
necessària. Però quan arribi la necessitat, aquestes persones seran
on toca. En canvi, molts dels "reservistes" o haurem de
córrer molt o farem tard.
Ens en penedirem, o
ens convertirem en les "tropes de refresc"?
Comentaris