Fa algun temps que vaig quedar
molt sorprès en descobrir que els cínics eren els seguidors del cinisme que, a
la Grècia del segle IV a. de J. C., era una escola socràtica menor que advocava
per aconseguir la felicitat vivint segons la natura, amb la qual cosa defugien
les riqueses i els béns materials i s’allunyaven de la política i de la religió tant com els
era possible. Eren - diu - individualistes radicals.
Evidentment
aquesta no és pas la definició que correspon al cinisme i als cínics moderns...
els actuals.
De
totes maneres he de fer constar que, en general, se’m fa força difícil haver de
conceptuar una persona com a cínica, oimés després de la descoberta de
l’accepció que he esmentat relativa a la Grècia antiga.
Malgrat
això no m’abstinc d’opinar - potser amb
un cert menyspreu del risc a equivocar-me -
que la majoria dels polítics, en actiu o retirats de la política,
practiquen el cinisme. En l’actual sentit de l’expressió... naturalment!
Aquesta
introducció ve a tomb després d’haver-me llegit el llibre “Testimoni de càrrec”, de l’honorable ex conseller de la Generalitat,
Joaquim Nadal.
Recomano,
sense cap mena de dubte, la lectura de la citada obra malgrat que, per a
copsar-ne la totalitat, cal veure el llibre com si d’un quadre impressionista
es tractés. És a dir, observar les pinzellades en el seu conjunt global. Per
tant, cal llegir tota la lletra a fi de captar-ne els missatges i les
narracions, que de tot hi ha.
Malgrat
aquesta recomanació, dita així, de passada, i malgrat l’empatia personal que
sempre m’ha despertat l’autor des de la distància, quan s’arriba al capítol
dedicat a la corrupció política, el tarannà
del text esdevé de l’escola cínica. També, malauradament... de la moderna.
Personalment
em sap greu perquè penso que a la dimensió política del personatge no li escau ficar-se en un
terreny enfangat com és aquest. En Quim
Nadal -
fa el mateix que altres polítics quan es “toquen” els “seus” - oblida
que qui ha propiciat les poques - cert!
-, aïllades - cert! -, concretes - cert! -, històries de corrupció política
han estat els propis polítics. Tant els “professionals”
com els esporàdics.
I
que ho han propiciat impossibilitant una llei electoral més propera al ciutadà.
En crear torres de ivori per als gestors de la cosa pública sustentades pels
poders fàctics econòmics. En legislar d’esquena, i a vegades contra, la
ciutadania. En negar-se reiteradament i obsessiva a fer una llei de partits
polítics assenyada. En dilatar i obstaculitzar la creació d’una Oficina Contra
el Frau. En permetre amb displicència la creació de ciutadans VIP i ciutadans
vulgars, que en aquest cas sí que té a veure amb “vulgo”.
La
falta de rigor de les classes dirigents en combatre i amb actituds proactives
els pocs, aïllats i concrets episodis de corrupció política han donat ales a la
competència no escrita, però sobradament coneguda, entre empreses i empresaris
per a greixar més i millor la maquinària política i tècnico-política.
La
corrupció comença el dia que el polític accepta per segona vegada que la
mateixa persona el convidi a cafè. I cal tenir ben en compte que allò que és un
error a l’àmbit privat, es converteix en inacceptable a l’àmbit públic.
En
Quim Nadal - per manifestar el que
escriu en el seu llibre sobre la corrupció hauria estat millor que no hagués
escrit res -, com tots els polítics que viuen de la política durant dues
dècades seguides, passa de puntetes sobre el tema i no entona cap mena de mea
culpa del col·lectiu “professional”
al qual pertany... com tampoc ho fa en Joan Ridao en el seu llibre.
Sovint
escolto, ara, el senyor López Burniol en tertúlies de ràdio i televisió i no
puc evitar, d’alguna manera, establir un paral·lelisme entre aquest i en Quim
Nadal: els veig dues persones d’altíssim nivell cultural, amb un alt grau de
preparació intel·lectual - amb opinions
diferents, personalitzades... és clar -, que en un moment donat varen fer una
aposta concreta de la qual ara els resulta molt difícil sortir-ne. Malgrat que
aquells a qui van donar suport els hi posen en safata els arguments per
desmarcar-se’n. És, en definitiva, el problema d’haver estat, i volgut estar,
sempre en primera línia, defensant la mateixa idea sense cap mena de temps
sabàtic que permeti agafar certa distància, i reflexionar-hi. És allò de les
dues dècades que he esmentat abans.
Aleshores,
sense voluntat per la seva part, i amb molt de dolor per part dels amants de
l’evolució social i ciutadana des del debat de les idees, aquestes persones acaben
entrant a formar part de l’escola cínica. La del cinisme modern, és clar.
I
això ajuda poc al nostre país.
I
gens a la ciutadania.
Comentaris