L'escola cínica i les dues décades

Fa algun temps que vaig quedar molt sorprès en descobrir que els cínics eren els seguidors del cinisme que, a la Grècia del segle IV a. de J. C., era una escola socràtica menor que advocava per aconseguir la felicitat vivint segons la natura, amb la qual cosa defugien les riqueses i els béns materials i s’allunyaven  de la política i de la religió tant com els era possible. Eren  - diu  -  individualistes radicals.

         Evidentment aquesta no és pas la definició que correspon al cinisme i als cínics moderns... els actuals.

         De totes maneres he de fer constar que, en general, se’m fa força difícil haver de conceptuar una persona com a cínica, oimés després de la descoberta de l’accepció que he esmentat relativa a la Grècia antiga.

         Malgrat això no m’abstinc d’opinar  - potser amb un cert menyspreu del risc a equivocar-me -  que la majoria dels polítics, en actiu o retirats de la política, practiquen el cinisme. En l’actual sentit de l’expressió... naturalment!

       Aquesta introducció ve a tomb després d’haver-me llegit el llibre “Testimoni de càrrec”, de l’honorable ex conseller de la Generalitat, Joaquim Nadal.

         Recomano, sense cap mena de dubte, la lectura de la citada obra malgrat que, per a copsar-ne la totalitat, cal veure el llibre com si d’un quadre impressionista es tractés. És a dir, observar les pinzellades en el seu conjunt global. Per tant, cal llegir tota la lletra a fi de captar-ne els missatges i les narracions, que de tot hi ha.

         Malgrat aquesta recomanació, dita així, de passada, i malgrat l’empatia personal que sempre m’ha despertat l’autor des de la distància, quan s’arriba al capítol dedicat a la corrupció política, el tarannà  del text esdevé de l’escola cínica. També, malauradament... de la moderna. 

         Personalment em sap greu perquè penso que a la dimensió política  del personatge no li escau ficar-se en un terreny enfangat com és aquest.   En Quim Nadal  -  fa el mateix que altres polítics quan es “toquen” els “seus”  -  oblida que qui ha propiciat les poques  - cert! -, aïllades  - cert! -, concretes  - cert! -, històries de corrupció política han estat els propis polítics. Tant els “professionals” com els esporàdics.

         I que ho han propiciat impossibilitant una llei electoral més propera al ciutadà. En crear torres de ivori per als gestors de la cosa pública sustentades pels poders fàctics econòmics. En legislar d’esquena, i a vegades contra, la ciutadania. En negar-se reiteradament i obsessiva a fer una llei de partits polítics assenyada. En dilatar i obstaculitzar la creació d’una Oficina Contra el Frau. En permetre amb displicència la creació de ciutadans VIP i ciutadans vulgars, que en aquest cas sí que té a veure amb “vulgo”.

         Des d’aquest modestíssim blog hem fet esment en diverses ocasions de la “nova aristocràcia”, formada “pels de sempre” més els sobrevinguts via representacions socials o polítiques eternes. O no és cinisme (de l’actual definició) , recordar amb profusió els 23 anys de mandats diversos d’un partit, i oblidar-se dels 23 propis, encara que els nostres els subtitulem com a “al servei de Catalunya” ? O no és cinisme també advocar per la regeneració dels quadres dels partits polítics al mateix temps que soterrem la meritocràcia i la substituïm pel nepotisme, l’amiguisme  i el “llepaculisme” ?  No serà que aquestes actituds són en realitat les què propicien, han propiciat i propiciaran el 3% famós, o el 10%, o els viatges, o els vestits, o les bosses, de regal?

         La falta de rigor de les classes dirigents en combatre i amb actituds proactives els pocs, aïllats i concrets episodis de corrupció política han donat ales a la competència no escrita, però sobradament coneguda, entre empreses i empresaris per a greixar més i millor la maquinària política i tècnico-política.

         La corrupció comença el dia que el polític accepta per segona vegada que la mateixa persona el convidi a cafè. I cal tenir ben en compte que allò que és un error a l’àmbit privat, es converteix en inacceptable a l’àmbit públic.

         En Quim Nadal  - per manifestar el que escriu en el seu llibre sobre la corrupció hauria estat millor que no hagués escrit res -, com tots els polítics que viuen de la política durant dues dècades seguides, passa de puntetes sobre el tema i no entona cap mena de mea culpa del col·lectiu “professional” al qual pertany... com tampoc ho fa en Joan Ridao en el seu llibre.

         Sovint escolto, ara, el senyor López Burniol en tertúlies de ràdio i televisió i no puc evitar, d’alguna manera, establir un paral·lelisme entre aquest i en Quim Nadal: els veig dues persones d’altíssim nivell cultural, amb un alt grau de preparació intel·lectual  - amb opinions diferents, personalitzades... és clar -, que en un moment donat varen fer una aposta concreta de la qual ara els resulta molt difícil sortir-ne. Malgrat que aquells a qui van donar suport els hi posen en safata els arguments per desmarcar-se’n. És, en definitiva, el problema d’haver estat, i volgut estar, sempre en primera línia, defensant la mateixa idea sense cap mena de temps sabàtic que permeti agafar certa distància, i reflexionar-hi. És allò de les dues dècades que he esmentat abans.

         Aleshores, sense voluntat per la seva part, i amb molt de dolor per part dels amants de l’evolució social i ciutadana des del debat de les idees, aquestes persones acaben entrant a formar part de l’escola cínica. La del cinisme modern, és clar.

         I això ajuda poc al nostre país.

         I gens a la ciutadania.