Quan les persones renunciem a ser ciutadans

Com cada any quan s’acosten les dates de les festes de Nadal, els ciutadans de Catalunya ens trobem de cop i volta amb un munt d’iniciatives solidàries promogudes des de la societat o des de fundacions o entitats creades teòricament amb la única intenció de canalitzar la solidaritat ciutadana, en alguns casos especialitzada, en altres generalista.

La persistent crisi econòmica que, si fem cas al temps que ha passat des de que s’ha instal·lat a casa nostra és més l’inici d’un nou sistema econòmic que pròpiament una crisi, ha propiciat un increment d’actuacions solidàries amb la sana i popular intenció de compartir recursos amb aquelles persones que encara en disposen menys. Seria potser l’equivalent a allò de convidar un pobre al dinar casolà de Nadal. Més tecnificat, això sí. I més impersonal. Però, i els altres dies de l’any? No hi ha mancances? No hi ha persones amb menys recursos?...

És ben cert que la majoria de persones necessitem en algun moment sentir-nos necessitats, la qual cosa ens permet, sense cap ànim ni tan sols d’ombra d’ofensa cap a ningú, mostrar-nos solidaris (com se’n diu ara) o caritatius (com se’n deia abans). Per això les iniciatives populars esmentades, o fins i tot les promogudes des d’estaments més o menys oficials, com la Creu Roja, o TV3 amb la seva Marató, tenen l’èxit assegurat. Després, aquest èxit serà més o menys esclatant en funció de moltes variables, però sempre és un èxit perquè les ànsies de compartir de la majoria de les persones forma part del nostre tarannà.

L’increment d’aquest enlluernament emotiu rau en que no ens deixa veure la realitat que aquestes iniciatives amaguen, que no és altra cosa que una tossuda nova derrota de l’estat del benestar en el què pretenem viure, i dels polítics que diuen que el volen gestionar... en bé de tots.

En bé de tots es diu que es gestiona la pèrdua permanent de poder adquisitiu de les pensions de vellesa (voleu actitud més insolidària que la de retallar ingressos per diferents vies a les persones que per edat ja no tenen ni la iniciativa ni la força ni les possibilitats que ens donen la joventut o la maduresa?). En bé de tots, els sindicats diuen gestionar l’acceptació d’acords insolidaris amb representants empresarials. En bé de tots es malbaraten recursos econòmics i socials per afavorir determinades polítiques errònies d’immigració que, en lloc de realçar la cultura de l’esforç santifiquen la de l’etern subsidi. En bé de tots es crea un “banc dolent” amb diner públic que actua amb absoluta opacitat (perquè trasllada els beneficis actuals i els futurs a entitats privades pròpies i estranyes). També diu que en bé de tots una minoria vol imposar el seu criteri polític esbojarradament espoliador a una majoria (ara en diuen minories extractives).

Ja se sap el què diu l’àvia: “Mentre hi hagi burros, hi haurà qui anirà a cavall” .

Però, mentrestant, la majoria de ciutadans, de les persones, ens deixem arrossegar pel nostre esperit social, solidari o caritatiu - diguem-li com vulguem - i aportem part dels nostres ja de per sí escassos recursos per repartir-los amb els nostres veïns, amics i desconeguts. Això ens fa sentir millor, més humans. I, de fet, ho som. Per una estona, per un moment.

I ens sentim íntimament millors persones. I no pensem. No pensem que aquesta nostra actuació tan lloable significa la renúncia en tant que ciutadans per a esdevenir persones durant una estona.

Perquè si actuéssim com a ciutadans a hores d’ara ja hauríem obligat amb una iniciativa popular unitària als nostres dirigents a reconduir, de grat o per força, la deriva econòmica i social galopant que lideren conscientment o inconscient cap a una nova Edat Mitja, paradigma de les diferències socials per la inexistència de la classe mitjana.

La classe mitjana és cultura, és coneixement, és avenç, és democràcia, és estat del benestar, és treball, és esforç, fins i tot és mercat viu i valent. És, en definitiva, llibertat. I no hauria de consentir, ni tan sols com a còmplice, la proliferació d’iniciatives solidàries fora de les administracions que, en el fons, només serveixen per entretenir i fer sentir menys malament aquells ciutadans que tenim la sort encara de poder fer tres àpats al dia.

Vet aquí al meu entendre els llums i les ombres de les iniciatives solidàries populars.