Europa, immobilisme o evolució

Li donaré la raó a un conegut i m’autoimposaré una etiqueta: soc un europeista convençut, fins i tot, potser militant. Em defineixo com una d’aquelles persones que creuen que el difícil equilibri aconseguit a Europa entre l’economia de mercat i l’estat del benestar és l’objectiu polític no utòpic a perseguir justament per acostar-se a la utopia de l’equilibri social, en contraposició clara tant a actituds excessivament interventores com les contràries, salvatgement desreguladores.

Penso que a Europa s’ha aconseguit en general un grau de coneixement envejable i un nivell elevat de benestar de les persones, bo i mantenint uns volums de llibertat i de justícia social força dignes, tot i que siguin sens dubte millorables.

Malgrat aquest bagatge positiu, sovint m’he preguntat perquè a Europa no som capaços de generar líders, iniciatives, fenòmens semblants als dels èxits empresarials en el món digital, com IBM, Microsoft, Apple, Facebook, Twitter, o els seus equivalents en les persones de Thomas John Watson, Bill Gates, Steve Jobs, Mark Zuckerberg, Jack Dorsey. O, abans de la universalització informàtica, èxits empresarials com els d’un Richard Sears, d’un

Henry Ford, d’un J. P. Morgan, d’un Fred Smith (FedEx), d’un Ted Turner (CNN) o d’uns Henry Wells i William Fargo, i un llarguíssim etcètera.

És a dir, sovint m’he preguntat què ens diferència als ciutadans d’Europa dels dels Estats Units i Canadà que no ens permet als europeus impulsar la creació, el creixement i la promoció de fenòmens empresarials semblants als indicats. I, en tot cas, quan han existit ciutadans d’origen europeu vinculats a projectes empresarials de certa volada, només han agafat ressonància en el moment que s’han arriscat a creuar l’Atlàntic per proposar el seus projectes a possibles “partners” d’Amèrica del Nord. Com a exemple potser podria servir el cas de l’empresa de capital risc Ysios, especialitzada en inversions en biotecnologia. O la de Grífols, que ha hagut d’anar a cercar el reconeixement internacional definitiu amb la implantació als Estats Units, mentre el seu president manifestava que aquesta multinacional catalana difícilment farà més negocis a Espanya.

Capbussant-me en aquest mar d’incògnites, em sembla trobar una explicació en les diferències del “way of life” existents entre ambdues societats. Una d’aquestes diferències, i no menor, és la derivada del concepte del model financer. Mentre que a Europa la tradició del capital risc és curta i dedicada en exclusiva a projectes de certa envergadura i sempre que vagin avalats per una autoria coneguda entre les elits empresarials, a Amèrica del Nord l’existència d’aquest sistema financer està força present i estèsen el panorama empresarial. Sistema que, per definició, prima la qualitat del projecte a finançar i la dedicació i nivell professional dels seus promotors per davant d’altres consideracions més conservadores i endogàmiques. Això sí, exercint sense defallir un seguiment del projecte i una pressió sobre els responsables, intensos i adequats.

És a dir, el sistema financer americà de capital risc valora més la proposta i el compromís que l’aval material o social.

En aquest punt em ve de gust estirar del fil, a l’estil de la coneguda tesi d’en Salvador Cardús quan relaciona directament les diferències de gestió de la política i de l’economia amb la cultura catòlica predominant al Sud d’Europa i la calvinista del Nord, i aplicant la metodologia m’adono de les moltes diferències existents entre una banda i l’altra de l’Atlàntic Nord en allò que podríem anomenar la genètica cultural.

No farem cap descobriment afirmant que la població de l’Amèrica del Nord que coneixem va estar estructurada sobre la suma de múltiples il·lusions individuals de persones arribades d’altres indrets, moltes d’elles empeses per la necessitat. És a dir, la societat nord-americana actual és hereva de grups de persones que incloïen l’acceptació del risc personal com una de les variables consubstancials als projectes que els van dur a colonitzar mica a mica - amb els seus encerts i els seus errors - el subcontinent nord-americà.

La possibilitat, o millor dit, gairebé la seguretat, de recollir fracassos dels quals hom s’hauria de refer sí o sí, com es diu ara, per poder sobreviure també han influït sens dubte en el tarannà, en l’ADN cultural, de la societat nord-americana. Això explicaria possiblement diversos trets que són difícils d’assimilar per la conservadora i aristocràtica Europa, esclava de la seva pesada història. No solament explicaria l’acceptació intrínseca de l’existència del risc en les decisions empresarials que es prenen, sinó en altres aspectes qualificats de pintorescos des de la societat europea com són l’existència de l’Associació del Rifle o la incomprensió i, fins i tot, animadversió popular americana amb que topa l’augment i millora de la sanitat pública universal impulsada pel president Obama.

En Xavier Roig, en el seu llibre “La dictadura de la incompetència”, defensa aferrissadament les virtuts de l’¡ndividualisme ianqui davant de

l’immobilisme a què els sistemes europeus ens aboquen, excessivament burocratitzats, brutalment conservadors, mentalment poc àgils i on el ciutadà té una gran dependència del col·lectiu. Segurament l’existència d’aquesta dependència es deu a l’interès de control i manipulació no manifestat però real de les elits predominants, actualment formades per grups de persones extrets dels negats però existents “lobbis” econòmico-polítics i els seus entorns. Grups de persones que formen allò que ja fa temps vaig anomenar en aquest blog com a “nova aristocràcia”, veritable aristocràcia sense títol nobiliari però amb els mateixos tics absolutistes i menyspreadors que ostentava l’aristocràcia cortesana històrica.

Seguidor del sentit comú que emanen les tesis d’en Xavier Roig i com a decidit defensor de la Unió Europea, en tant que estats units d’Europa, no acabo d’entendre perquè les institucions europees no aprofiten per a la seva vertebració tant econòmica com política, fiscal i social, camins de reconeguda eficàcia, admetent i respectant les seves inevitables diferències internes, i sempre millorant aquells aspectes que a l’Amèrica del Nord no estan ben resolts, si més no des del punt de vista de la cultura social del Vell Continent com, per exemple, l’ús privat de les armes i l’atenció pública a la salut i el benestar dels ciutadans, per tornar a esmentar els dos anteriors.

Si seguim estirant del fil esmentat ens anirem adonant, doncs, que l’actitud davant dels nous reptes econòmics i empresarials a Europa passa sempre per l’aplicació de la màxima prevenció mitjançant l’aval econòmic o intel·lectual endogàmic d’alguna de les elits que, curiosament, són les mateixes elits que han dut a la jove Unió Europea al límit del col·lapse en incidir, entre d’altres motius, en l’increment de les diferències estatals en lloc d’actuar àgilment i generosa en l’eradicació de burocràcies inútils, tant estatals com comunes, emparades en suposats controls que sempre ens acaben portant a preguntar-nos, en una espiral inacabable, qui controla al controlador.

Aquests raonaments em conviden, doncs, a establir l’origen de les grans diferències entre les filosofies d’inversió de les dues bandes de l’Atlàntic Nord en el bagatge històric acumulat en cadascuna d’elles: mentre que als Estats Units justament la revolta burgesa contra l’immobilisme aristocràtic de la metròpoli es va basar en la necessària agilitat que ha marcat la seva història post colonial, a Europa seguim llastrats per l’immobilisme cultural i de pensament de l’aristocràcia imperial, a la que inconscientment o conscient els nostres líders es volen assimilar. Salvant honroses excepcions.

Això, malgrat que els grans pensadors, els humanistes més savis, han estat a aquest costat de l’Atlàntic!

Per aquest motiu molt em temo que la Unió Europea des del punt de vista d’economia mundial serà la permanent eterna promesa. Això sí, ancorada en un estat del benestar envejable que seguirà primant l’ineficàcia col·lectiva per davant de la meritocràcia individual, en una actitud social provinent potser de l’atàvica enveja dels ciutadans respecte les elits cortesanes, reconvertides ara en elits polítiques i econòmiques.

D’aquesta manera anirem incrementant lamentablement els obstacles a les noves idees i als nous projectes, tant des de la burocràcia normativa com des de l’immobilisme financer, tancant poc a poc la porta a liderar l’evolució tècnica, científica, social, econòmica i, fins i tot, ideològica mundial, i convertint Europa en la demostració viva i fefaent del destí que espera a les societats que primen la falsa seguretat que proporciona l’immobilisme per davant de l’aparent risc en la presa de decisions en una època en què la definició de la paraula agilitat ja es queda curta.

A Europa hem arribat, doncs, a una cruïlla de difícil elecció pilotats per uns líders que tenen força nivell de coneixement però en general amb una mentalitat poc preparada per a prendre les determinacions adequades als temps que ens ha tocat viure.

El drama europeu entrarà en una espiral negativa de difícil aturador quan els ciutadans més excelsos s’adonin que nous espais geopolítics prenen les regnes econòmiques globals i que és on s’hauran d’incorporar si volen desenvolupar tot el seu potencial.

Possiblement l’actual tarannà europeu sigui l’adequat per al proper cicle sistèmic global que haurà de venir, però la distància temporal en què s’albira la seva implantació no ens anima a pensar que la present generació de ciutadans d’Europa en puguem gaudir. Per aquest motiu crec que les institucions que ens lideren han de fer un esforç d’adaptació i canviar els paràmetres, sobretot tots aquells relatius a l’agilitat i al dinamisme econòmics i empresarials, començant immediatament per l’assumpció de més riscos inversors i d’impuls al creixement.

L’evolució fa que no hi hagi revolucions, diu Filippo Lombardi, President del Senat Suís.

Evolucionem, doncs!