En temps de sotsobra, a voltes econòmica a voltes de salut, al món rural, majoritari fins la Revolució Industrial, es miraven ambdues realitats de front. Tant injustes i inesperades les dues.
Avui dia, al poc món rural que rexisteix, no industrialitzat, també s’acostuma a mirar-les de cara. Sobretot a la mort ja que és existent a diari en el món vegetal i animal que envolta l’esmentat entorn rural. I la visió de la presó s’encara amb aquella filosofia rural pròpia, d’irònics blancs i negres. Són com dues realitats permanents de generació en generació, ja des de molt antic.
En canvi, a la nostra societat urbana, europea i occidental, que és on majoritàriament apareixen les idees, els avenços tecnològics, la psicologia i la psiquiatria, fins a convertir-se en bressol de la civilització actual, es parla i s’escriu a bastament de la mort i la presó com a referència final, però mai es parla i s’escriu -només en comptades ocasions- sobre la mort i la presó.
Cada dia els TN (Telenotícies) van curulls de xifres de morts i informen de l’ingrés a la presó de persones cèlebres per les seves actuacions: el zelador d’Olot, l’expresident de Bankia, l’extresorer del PP, exconsellers de la Generalita, algun actor o actriu, el violador de l’Eixample, etc.
Però no es parla, ni s’escriu, sobre la mort i sobre les presons. Alguns cops sobre els seus efectes però, és evident, que allò que temem ho guardem al calaix més amagat, al racó més oblidat. Perquè parlar-ne, encara que una ens arribi inexcusablement i l’altra si tenim mala sort, ens fa por.
La mala sort que va dur en Huertas Claveria, en Jordi Pujol, el cofundador de CCOO Marcelino Camacho, Julien Assange, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta o Mario Conde a la presó, en base a unes legislacions més o menys capricioses per a regir la vida dels homes pel fet de ser escrites i aplicades per altres homes.
Si prenem exemples, Mario Conde havia estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Complutense quan podia fer conferències urbi et orbe en tant que “crack” financer, fins que va amenaçar de trepitjar l’ull de poll dels polítics en actiu. En canvi, el Sr. Vilarasau, promotor d’iniciatives tant o més presumptament delictives en el món financer, ha sabut històricament manegar aquella legislació a la seva conveniència, retirant-se amb tot honor.
Deu ser per aquests motius que no parlem ni escrivim sobre la mort i la presó. Perquè hauríem de deixar els nostres pensaments oberts, no els podríem tancar mai, atesa la variabilitat de les creences i actituds socials.
Segurament en Salvador Cardús ens pot il·luminar al respecte. I tants d’altres professors i estudiosos de sociologia, de psicologia social o d’antropologia. I val a dir que potser ens caldria, ara que són temps de sotsobra política i econòmica a bona part d’Occident, aquest occident urbà i majoritàriament cristià.
La mort, per accions terroristes i pel desafiament humà a les normes naturals que ens duen a accidents i noves malalties. La presó, per viure a cavall de legislacions canviants, per deixar de ser “amic” d’aquells que detenten el poder momentàniament, o simplement perquè esdevenen competència de l’aristocràcia del segle XXI.
Potser el periodista Évole hauria de dedicar-hi una sèrie de programes. O en Jaume Barberà. Potser valdria la pena parlar-ne obertament i no deixar-ho per assemblees d’indignats o per posts com aquest, mancats, tots, de profunditat rigorosa.
Doncs potser que parlem del perquè de la mort i de la presó, no?
Comentaris