Dècada dels setanta. Almeria, Govern Militar. En Franco ja era mort i enterrat, però l’exèrcit seguia tenint força protagonisme a la societat en trànsit cap a la democràcia.
A la companyia de destins, composta per un centenar llarg de persones, les revistes de diana i retreta, al matí i al vespre, es passaven “d’oïda”, ja que no hi anava ningú. Alguns justificadament pel destí, altres injustificadament perquè havien sortit de festa o, fins i tot, de permís “irregular” per dir-ho suaument.
Van canviar al “gran jefe” per jubilació i el nou va assabentar-se de la pel·lícula. Era pel desembre.
Amb la seguretat que la nit de Cap d’Any seria un moment memorable, va saber-se esperar. Aquella nit, el responsable era un sotsoficial amb molts anys de carrera. Allò que en dèiem un “xusquero”.
Aquest sotsoficial va rebre l’ordre directe del “gran jefe” d’assistir personalment a la llista de retreta, que es va fer reglamentàriament... amb l’assistència de deu soldats dels més de cent que hi érem destinats.
L’endemà, el sotsoficial va informar al “gran jefe” del resultat, incloent-hi tant els “desapareguts” com els que tenien servei, amb el resultat definitiu de que... no va canviar res.
I no va canviar res perquè substituir una vuitantena de soldats destinats a serveis d’oficines, de conductors de cotxes oficials, del servei al Jutjat Militar., significava paralitzar el Govern militar per força temps.
La veterania, en aquest cas, d’un sotsoficial va fer entrebancar una reglamentació, al mateix temps que va deixar desautoritzat, per un bon temps, el “gran jefe”. I, compte! La reglamentació era d’obligada aplicació i compliment! En teoria, és clar.
Aquest és el camí en què Catalunya pot caure, aplicant receptes finalistes sense haver entrat prèviament a resoldre els problemes de base.
Em refereixo als problemes reals. Els econòmics, per descomptat, però sobretot els educatius i els culturals. Perduts permanentment en l’interès per ser agradosos a tothom, des dels nouvinguts amb aires de conqueridor, fins als conqueridors històrics. Ens hem oblidat de ser nosaltres mateixos i de fer-nos apreciar pel rigor i per l’eficàcia, en lloc de voler comprar aquells col·lectius regalant-los el peix sense haver-los mostrat que abans calia pescar-lo i, sobretot, saber pescar-lo.
Volem mostrar al món que som molt severs amb l’aplicació del reglament, com el “gran jefe” de la historieta. Però ens oblidem de dir-li al món que el nostre tarannà i la nostra lluita com a poble és que volem seguir fent la feixa, però que se’ns reconegui com això: un poble que fa la feina. I ben feta.
I que per això ens mereixem ser i tenir una veu als fòrums interestatals, en igualtat amb les altres veus.
Comentaris