Un cop llegit aquest llibre de David Boronat i Salvador Garcia Ruiz, en què el títol no porta l’interrogant, hom ha de pensar en que el sentit comú hauria de se la única qualitat possible a aplicar per a un definitiu enlairament de Catalunya. Enlairament econòmic i, en conseqüència, polític, en tant que Estat lliure.
Agafant la teoria (base) de Santiago Niño-Becerra com a cada cop més provada i, per tant, més certa, els canvis que estem vivint en aquestes dates formen d’un canvi sistèmic que requerirà una gran dosi de matèria gris funcionant a preu fet. El problema és que els canvis no són visibles, com aquell que no veu créixer els seus propis fills, ja que els veu cada dia.
Per tant, sembla lògic que cal aplicar el sentit comú per navegar sense brúixola en aquests temps de canvis sistèmics. La gran sort que tenim a Catalunya és que si aconseguim la independència podreu, o haureu, d’escriure en el full en blanc el que això representarà, partint d’experiències viscudes.
És una oportunitat que no podeu deixar escapar. Si ho fem bé ens situarà a l’avantguarda mundial.
Catalunya només pot aportar al món coneixement i paisatge. Mai ha pogut aportar res més. Per això, només exporta aquests dos, diguem-ne, “productes”. Doncs, ara, si ho fem bé, podem millorar exponencialment l’exportació de coneixement. Know-how en diuen pels vorals empresarials.
No ens hem d’equivocar. I molt em temo que, una vegada històrica més, tornarem a errar. Salvant les distàncies, com han fet els Germans Musulmans a Egipte.
Però nosaltres la espifiarem, no per a religió clàssica, sinó per la religió instal·lada en Cap i Casal i la seva àrea d’influència: el papanatisme ecològico-urbà guai socialitzant.
Em fa molta por que no vulguem, un cop més, mirar el futur de cara, sense por, i començar a expressar, o millor començar a treballar sense temor, cap al capteniment que ens faci a tots millors.
He tingut ocasió de sortir de la bombolla catalanoparlant, on els nivells d’argumentació són com a mínim fonamentats, per entrar en el món de Telecinco on es substitueix el parlar per cridar i els arguments per sentències. I constato, ara i aquí, el molt baix nivell de raonament entre persones, els arguments dels quals són, senzillament, eslògans.
Es presenta una tasca molt difícil (a favor de la qual anirà aquesta crisi econòmica, ja que farà canviar hàbits, si us plau, per força), havent d’acceptar l’economia del manteniment en lloc de l’economia del consum desproporcionat.
I, ja se sap, “el hambre agudiza el imperio”.
El problema serà si aquest enginy el malgastarem a l’estil picaresc de Zorrilla o l’utilitzarem a l’estil Boronat-García Ruiz, desenvolupant el sentit comú.
Veus raonades ja comencen a parlar d’un cau i net. El nostre cu i net pot ser la independència, encara que alguna d’aquestes veus, com la Vanguardia, per exemple, tan sols comencin a apostar pel cau i net a partir d’un indult general per delictes sense sang.
El cau i net que jo proposo és el de trencar amb l’anivellant per baix que tants mals de cap ens dóna. Jo proposo, per una vegada, d’oblidar-nos de l’estat social papanates i convertir-lo en un estat social abocat en tres o quatre eixos cabdals i irrenunciables però fortament assentats. I, ai las!, això no serà possible sense uns fonaments educatius absolutament sòlids i una separació dels tres poders contrastable. Només així recuperarem una classe mitja vital i il·lusionada, que sigui majoritària i base d’una democràcia real.
Tots els estudis demostren que els estats capdavanters són petits i de classe mitjana: què estem esperant, doncs?
Comentaris