Em resistia a apuntar-me a la moda. Però al final no he pogut resistir-m’hi i m’agradaria apuntar-m’hi des d’un punt de vista més humil, però veient tot el procés amb perspectiva d’ull de treballador explotat.
I és que, normalment, això va d’aquesta manera:
Abans que es presenti una obra a licitació per part d’una administració, les persones “adequades” són membres dirigents de partits polítics, com més grans, millor. Al seu torn, aquestes persones “adequades” prevenen grans empreses, mentre veuen un partit a la llotja del Bernabéu o juguen a golf amb altres persones “adequades” d’aquelles grans empreses o amb consultors també “adequats”.
Tot seguit hi ha l’oferta, que es prepara segons els futurs paràmetres de licitació pública a la baixa, per part d’aquella corporació o gran empresa “amiga”. El preu ofertat per la companyia, doncs, és a la baixa, a vegades en pèrdua pressupostària, agreujat per la càmera del pagament de la comissió corresponent a la consultoria “adequada” o a l’intermediari “adequat”, que parteix amb el partit polític que toca l’esmentada comissió.
La licitació, doncs, l’acaba guanyant l’empresa “adequada”, però en pèrdua pressupostària, com han planejat. Com es converteix la pèrdua en benefici empresarial? De dues maneres:
- Amb els “reformats”. En tota obra hi ha modificacions fora de pressupost, bàsicament degudes a la mala praxis, ja no diré volguda mala praxis, dels serveis tècnics de l’administració licitant. Tècnics que paguem entre tots, òbviament. Aquests “reformats” no es fan a preu de pressupost, sinó a preus doblats o triplicats i els responsables de gestió de l’obra també els aproven sense cap oposició: o els hi va el lloc de treball o els hi va el “sobre”. Per això les obres públiques costen el doble de la licitació.
- L’altra forma de convertir la pèrdua pressupostària en benefici real són les subcontractacions. La corporació o gran empresa subcontracta PIMES per realitzar part de les obres, amb pagament a molt llar termini (270/300 dies de venciment) i amb un munt de clàusules i retencions a complir. Què passa en realitat? Que algunes de les clàusules, la PIME subcontractada la incompleix (n’hi ha tantes!) i automàticament se li retenen els pagaments. En el millor , i més improbable, dels casos, solament se li retardaran els cobraments a la “pobra” PIME. En la gran majoria dels casos, la subcontractada acabarà negociants una quitança important de la part encara no cobrada, per tancar el tema definitivament. A Madrid, és clar, perdut en un maresme de despatxets, pressumptes responsables i reiterats “vuelva usted mañana”. Amb resultats de tancaments o concurs de creditors de la PIME i impagament a treballadors, possiblement.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se:
A qui pertanyen els diners del Sr. Bárcenas? A l’Àgencia Tributària? Al poble? Als subcontractats? Al PP? Als treballadors?
Però, sobretot, la pregunta que m’amoïna a mi és: aquesta és la pràctica habitual que volem per Catalunya, estat independent?
Comentaris