No és
nou. Però per si algú ho havia dubtat en algun moment, val la pena
referir-nos-hi basant-nos en una anècdota quotidiana.
En el
nostre treball de camp, gens científic per cert, hem arribat a la
conclusió que hi ha una determinada part de la població que viu en
l'equilibri permanent entre els drets i els deures que té pel sol
fet de ser ciutadans de Catalunya.
Però
en justa contrapartida observarem que hi ha una part de la població
que té tendència a viure instal·lat en l'apartat dels drets,
obviant el dels deures, i que coincideix en bona part amb una
tipologia determinada de ciutadans.
Us
convido a fer l'experiment: situeu-vos una estona observant un pas
zebra en una cruïlla força transitada tant per vehicles com per
vianants. Veureu diferents formes dels vianants de creuar la calçada
utilitzant el pas zebra:
- Uns, abans de creuar miren cap a la banda d'arribada dels vehicles i quan veuen la calçada lliure, que el conductor del vehicle fa uns pertinents senyals o simplement que la reducció de velocitat dona a entendre la intenció de respectar el pas zebra, inicien la travessia de la calçada.
- Altres vianants, més temorencs ells, esperen que el vehicle estigui completament parat o que el conductor faci evidents senyals de que poden passar, per baixar un peu de la vorera i travessar.
- Uns tercers inicien la travessia de la calçada trepitjant fort, marcant territori, bo i mirant les reaccions de conductors i vehicles, en una actitud torera, desafiant gairebé.
- I finalment, uns quarts, tal i com arriben a l'extrem de la vorera baixen el peu a la calçada i travessen sense ni tan sols mirar, seguint fent el què feien: parlant amb els acompanyants, mirant o parlant per l'smartphone o simplement escoltant abstrets alguna cosa -potser música- per uns auriculars que duen a les orelles.
Si
seguiu encara mirant el pas zebra, i us podeu fixar en la tipologia
dels ciutadans que formen cada grup, veureu que també és semblant
entre sí:
- Els primers acostumen a ser persones de mitjana edat, que han viscut la dictadura de Franco, el fred als peus, han dormit amb malsons per culpa de l'excessiu pes de les mantes, han treballat i treballen dur ni que sigui buscant feina, i saben que cal lluitar per arribar a prop de les fites que es marquen.
- Els segons acostumen a ser persones d'edat avançada, la majoria iaies vídues de caminar dificultós, que han viscut èpoques molt i molt dures i que saben que han de ser molt i molt prudents perquè ara ja són com de vidre: una possible trencada de fèmur seria una muntanya que difícilment coronarien.
- Els tercers acostumen a ser persones de molt diversa edat, aparentment segures de sí mateixes i dels drets que els pertoquen en la societat on viuen. Normalment aquest col·lectiu està format per nous immigrants del Magreb, d'aquells que encara no s'han integrat; per persones que fan respectar els seus drets ni que sigui a costa dels dels demés, com per exemple adolescents necessitats de marcar paquet o presumptes activistes de la societat civil, o fins i tot mestresses de casa que imposen la seva condició femenina des del feminisme, o... ho deixo obert a la imaginació de cada lector.
- El quart col·lectiu gairebé exclusivament està format per joves i adolescents, que són els que han crescut en la més absoluta de les seguretats de que els seus drets han de prevaldre sobre qualsevol del dels altres, i en el menyspreu més absolut cap als pocs deures que la nostra societat ni els imposa ni els exigeix, sinó que els implora que tinguin presents. Deures tant bàsics com el de tenir un mínim de cura per la seva salut física.
Conclusió:
fem-nos-ho mirar, si el millor missatge que la nostra societat ha
sabut enviar és que vivim en una societat de drets sense deures, i
que tant bé han entès col·lectius de nouvinguts que encara ni
parlen castellà (català per descomptat que no!) i col·lectius
d'adolescents irresponsables.
Mentrestant,
en aquesta societat de només drets, constatem com aquests són
conculcats per la realitat dia sí i dia també per aquells que han
viscut 30 anys de vendre el missatge erroni.
Arreglar
això, si ens hi posem avui mateix, costarà una o dues generacions,
de fet el temps que costi canviar els paràmetres d'educació. A no
ser que ho faci la gana i les necessitats més bàsiques, que són
l'escola i l'entorn que millor eduquen.
Malauradament,
sembla ser que serà per l'aplicació del segon mètode.
Comentaris