SAREB: Una nova aixecada de camisa?

He estat esperant uns dies a veure si aquests periodistes econòmics tan ben informats que corren per la xarxa ens feien cinc cèntims del funcionament teòric de la SAREB, aquest mal anomenat “banc dolent”. I, de moment, només he pogut anar espigolant. I poc.

Això sí, hem pogut llegir que mercès a una filigrana comptable, Catalunya Caixa acabarà l'any amb beneficis. O sigui que la caixa d'estalvis catalana més polititzada, després de Caixa Girona, i amb més “marro” acaba donant beneficis... Potser, doncs, que ens tornin la part d'inversió que ens correspon a cada ciutadà, atesa la gran quantitat de diner públic que s'hi ha destinat...

Fet l'apunt demagògic, entrem en matèria: la SAREB s'ha constituït en part amb fons públics però majoritàriament amb aportacions privades de bancs i caixes més o menys teòricament solvents, i s'ha creat un consell d'administració de dos nivells: executius més o menys solvents, provinents del sector privat per una banda i amics del poder per l'altra, l'eficiència dels quals no és tant important. En aquest segon grup hi trobem el Sr. Martín Villa. Tot sota del comandament de la Sra. Belén Romana García, habitual gestora de temes de l'entorn del poder econòmic, especialment pròxima al PP, i dona de confiança del ministre de Guindos.

Sense entrar en fórmules de treball -això ho deixaré per un altre post- només amb el què hem vist fins aquí, és lícit que hom comenci a preguntar-se quina és la missió dels homes i dones propers al poder consellers d'una societat d'administració de bens immobles depauperats que es vol expressament que es vegi privada. A part de la d'embutxacar-se la quantitat gens menyspreable d'entre 300 i 600 mil euros l'any.

Per mi és obvi, i tant de bo m'equivoqui i hagi de rectificar, que aquests consellers estan tant ben pagats per tan poca dedicació perquè tinguin cura de dos aspectes:

• El primer i més important és el referit a tots els “marrons” que s'haurà d'empassar aquesta SAREB en forma de terrenys rústics hipotecats a preu de residencials o industrials, terrenys urbanitzats il·legalment en paratges protegits o semi-protegits, etc. que ara estan en poder de la banca, però que els diners de les esmentades hipoteques estan en poder de persones amb noms i cognoms.
  Perquè el “marron” no és aquesta martingala en sí. Sinó que impulsant aquestes ensulsiades hi ha familiars, amics, amistats i fins i tot saludats de polítics en actiu i retirats. El marit de la Sra. Cospedal, segons sembla, per exemple. Una de les feines del senyor Martín Villa, la Sra. Romana García i els consellers propers al poder serà justament la d'evitar que aquells especuladors tinguin mai cap perill d'haver de seure com a acusats en un judici criminal per les multimilionàries estafes en les que han participat com a membres actius o passius.
• L'altra feina que tindran aquests consellers, i aquí és on hauran de competir amb els procedents del sector privat però amb armes desiguals al seu favor, serà la d'estar amatents a les oportunitats de negoci, les “gangues”, que aniran apareixent en els propers deu anys, perquè aquells senyors esmentats abans puguin seguir enriquint-se amb jugades purament especulatives i de legalitat diguem-ne fronterera.
  Per aquest, entre d'altres motius, la SAREB ha de ser privada: evitem des de l'inici presumptes delictes de prevaricació i de tràfic d'influències

Fins aquí, res de nou sota la llum del sol: més diner i més poder a aquells que ja tenen diner i poder i més encotillament per al ciutadà que havia format part d'una classe mitjana de cara al futur perquè és qui haurà de suportar en forma de taxes i impostos els dèficits que la SAREB pugui generar.

M'agradaria conèixer com ho han fet els irlandesos, però a Espanya tot apunta, sense entrar en les parts més de gestió, a una nova aixecada de camisa. I aquest cop per partida doble: blindant els actors de la real bombolla immobiliària espanyola i premiar-los oferint-els-hi noves possibilitats de negoci.

I, per cert, aquest muntatge no representarà cap millora de l'economia real, la productiva. Pura enginyeria comptable i prou. I, a més a més, de dubtosa legalitat.