El torb és un vent gèlid que
aixeca la neu dipositada a terra en núvols de cristalls blancs, que
deixen completament encegat qui té la mala sort de quedar immers
dins d'ell. Encegat tant per la blancor més absoluta com pels cops
rebuts pels milers de cristalls de neu que s'aixequen. A casa nostra
s'acostuma a donar a l'hivern al cim de les muntanyes pirinenques.
Si a més a més, neva, podeu ben
creure que és una situació que no desitjo a ningú i que per
sortir-ne es necessita molt de tremp i sempre una mica de sort.
Aquesta descripció, més o menys,
és la genèrica. Però en el meu cas i el de la meva família, el
Torb era un mastí dels Pirineus amb un tarannà propi de la seva
raça, amb la paciència directament proporcionada al seu volum
corpori.
Va entrar a casa amb tres mesos i
l'ha deixat al cap de deu anys més o menys.
La cara d'aquesta raça de gossos ja
és de per sí melancòlica, en tenir uns ulls més aviat avellanats
i més baixos de l'exterior que de l'interior i sempre sembla que et
miren amb una certa condescendència melancòlica i pacient. Els seus
moviments, excepte els primers dos anys, no són d'una agilitat
extraordinària i sempre sembla que avaluï la situació abans
d'actuar per estalviar esforços innecessaris. Tenen tendència a
patir de la columna i dels malucs, pel seu propi pes.
Tot això és degut a la raça. Són
així.
Però en les darreres setmanes el
Torb, el nostre, va patir més del normal de la columna i el vàrem
haver de tractar. I els darrers dies va tancar-se en un món
absolutament reduït. La seva mirada era molt trista. Més trista de
lo habitual. I les darreres hores va deixar de passejar pel jardí de
casa.
Esperava, estava a l'espera. Però
no de possibles assaltants o perills diversos, sinó d'alguna cosa
més etèria, menys tangible.
Fins que va deixar de menjar, i va
morir de mort natural. Va ser una mort trista, com volgudament
trista, de tardor. Com si s'adonés que ara no podia, no havia, de
ser una càrrega per a la família, amb la seva malaltia neurològica.
I ara ha deixat un gran buit: deu
anys són molts anys en la vida d'una persona. En la d'un gos
encara més.
No m'hagués imaginat mai aquest
buit que ha quedat i em pregunto si l'entorn en què vivim aquests
temps encara ho ha fet més punyent. No sé contestar-ho, però sí
que sé que sentim que hi ha un gran buit.
Adéu, Torb.
Comentaris