Pensar el demà

Ara ja podem i hem de pensar en l'endemà. L'endemà de la proclamació de la independència de Catalunya. Pensar en com anar assentant les bases d'un estat proper a l'excel·lència, aprofitant les virtuts humanístiques de la proximitat de la Mediterrània i els seu clàssics històrics, des d'Egipte a Grècia, Roma i el Llenguadoc, i d'altra banda la competitivitat i productivitat nord europees, assimilades a base d'esforç i d'educació en el treball.

Tenim una ocasió de les que no existeixen en la HISTÒRIA, així, escrita en majúscules.

Haurem de pensar que ens cal una llei electoral, ja que ara no en tenim i apliquem la d'un estat que no serà el nostre. Haurem de pensar en un sistema educatiu que ajudi als més preparats i doni alternatives als menys excelsos. Haurem de crear una relació fluida i permanent entre les escoles professionals, les universitats i les empreses. Haurem de promocionar la meritocràcia fins que sigui una característica acceptada i impulsada en tots els àmbits, especialment els professionals i polítics. Haurem de crear ambaixades de baix cost i alt rendiment, aprofitant les noves tecnologies... La relació dels camps on treballar és immensa. I il·lusionant.

Però m'agradaria centrar-me en un camp específic, ja que en el fons haurà estat un dels impulsors reals més importants de la independència de Catalunya: el sector financer i bancari.

En aquest nou Estat Català ha de ser molt important la definició conceptual bàsica del sistema financer. Hem d'aclarir des del primer moment si les entitats financeres privades, que és on rau bona part del problema, han de ser estrictament privades, basades en capital privat únicament, o podem admetre també altre tipus d'entitats tipus caixes d'estalvis, sense accionistes i sense dividends a repartir.

Jo no tinc els coneixements per prendre postura, però sí que crec que és important aprofitar la creació d'un nou estat modern per assentar unes bases on es pugui referenciar l'entramat financer, si és que realment volem que el nostre estat s'acosti a l'excel·lència.

El que segurament ens posarà d'acord és que l'entramat financer és bàsic en una estructura de país, d'estat. Com ho són les xarxes de comunicacions, de subministres o l'entramat empresarial. Però el que és discutible és si l'entramat financer fa unes funcions socials o solament són empreses privades pures, com la verduleria de baix de casa.

Si entenem que fan funcions socials, els seus dirigents han de ser responsables des del minut zero de les mateixes. S'han de buscar mecanismes que obliguin als seus dirigents a respondre de les seves decisions, amb els guanys en el patrimoni propi, per exemple, o altres sistemes que ja s'estudiaran. Però que facin prendre consciència a aquests dirigents que tenen entre mans alguna cosa més que una empresa privada que ha de respondre davant dels accionistes, que també, atès el risc directe que aquests corren.

Amb aquest criteri segurament hi caben entitats tipus caixes d'estalvi o cooperatives bancàries.

Si, per contra, creiem que són empreses privades, l'administració sorgida de les urnes ha de tenir clar, per molt que depengui de la banca, que com tota empresa privada una entitat financera pot fer fallida.

En ambdós casos, com ja he escrit en diverses ocasions anteriors, l'entramat format per les entitats financeres ha de ser sòlid, però format per entitats de dimensió mitjana, competitives, a les quals l'administració les doti d'eines legals, jurídiques, mercantils i administratives àgils i sòlides per a poder crear lobby que els permeti competir en el món globalitzat i acudir als mercats de capitals amb plenes garanties.

Però ha d'existir competència en el mercat propi, entre elles, de tal forma que en provoqui l'excel·lència com a entitat i una més gran facilitat de diàleg entre elles i els polítics del país, escollits democràticament.

El contrari és permetre un monopoli o, com a molt, un oligopoli que convertirà el Govern de l'Estat Català en un titella a les seves mans. I res influirà més que això per allunyar-nos dels objectius d'excel·lència i meritocràcia que esmentava al principi.

No s'ha de posar traves a que CaixaBank o el Banc Sabadell vulguin créixer legítimament. Però que ho facin en un món global, competint amb altres monstres globals, en cap cas fogacitant altres entitats financeres catalanes de menor dimensió que, com la Caixa Manlleu o la Caixa Manresa al seu dia, es van demostrar prou competitives i pròximes a la societat de la que es nodrien alhora.

No soc polític. No soc economista. No soc jurista. Però crec que si es posa en marxa a Catalunya aquesta proposta de mans de professionals especialistes allunyats d'interessos partidistes o econòmics, l'Estat Català començarà a caminar cap a l'excel·lència i a ser una referència mundial.

Que és el què desitgem, oi?, ja que l'únic que realment podem exportar és coneixement i territori.