Efectivament:
no crec en les conxorxes. Però sí que crec en el mimetisme, en el
seguidisme a una iniciativa que un col·lectiu determinat ha acabat
considerant positiva per a ell com a col·lectiu i per als seus
integrants individualment.
Per
això vull confiar en que el poble català vegi ara com a col·lectiu
i els ciutadans catalans com a individus que la independència de
Catalunya, la creació de l'Estat Català (dins o fora la UE) és
l'únic camí possible per als propers cinquanta anys. I que,
mimèticament, prengui una de dues decisions: o fer fora l'actual
Govern de la Generalitat per la força popular si cal, encara que
millor per la força de les urnes, o pressionar-lo fins que canviï
d'actitud i es deixi de mitges tintes en un moment que comença a ser
èpic... si realment volem la continuïtat del poble català com a
tal.
Tampoc
crec en les conxorxes en el món econòmic global. Però sí que crec
en que hom està fent un seguidisme a una iniciativa presa per “algú”
amb l'objectiu final de retornar el poder de tot tipus als
col·lectius dominants i que segurament considera que mai havien
d'haver estat en perill de perdre'l.
D'aquesta
manera, la democràcia es converteix en un miratge. Un miratge creat
com pastanaga per a l'ase i pensat per a una classe mitjana creixent
i esforçada en la consecució d'aquesta pastanaga. Amb aquest esforç
de millora personal, de benestar, el consum està assegurat durant un
temps. Quan el mercat està al punt de saturació i, per tant, del
col·lapse, “algú” li retira el suport multimilionari per
començar a donar-lo a una altra zona planetària que inicia el
mateix procés. I mimèticament, el col·lectiu corresponent comença
a imitar aquest “algú”. Llavors comença l'era de Xina, Brasil,
LaTam, Corea, Vietnam... O no és la coordinació d'aquests moviments
el motiu de l'existència del FMI?
En
el moment de que el col·lectiu financer mundial deixa caure una zona
geopolítica concreta aconsegueix dues fites importants: menys
democràcia en la zona afectada, amb lo qual el poder polític torna
a mans del poder financer, i destrucció econòmica, decreixement,
pobresa, augment de les classes mal dites “populars”, revoltes
laborals, malestar social que convida a la desinversió... i s'entra
en una espiral negativa sense solució momentània. Ni polítics ni
governs ni tan sols poder financer local poden capgirar la tendència
fins que la depressió permeti l'invent d'una nova pastanaga. A més
a més, a Europa l'esmentat col·lectiu financer ha comptat amb uns
aliats inesperats, no sé si per ignorància, per irresponsabilitat,
per incapacitat o a canvi de promeses de futur daurat: Trichet,
Merkel i els seus ben pagats sequaços.
L'equació
és perversa: a menys suport financer, menys classe mitjana, menys
consum, menys democràcia, menys benestar, més pobresa real, més
morts per suïcidi o desatenció social o inanició.
Quan
els guanys de la nova zona geopolítica privilegiada afluixin i la
primera estigui a nivell dels anys 70-80 del segle passat, tornarà
el suport financer. I som-hi de nou al cicle alcista, al nou miratge,
a les il·lusions renovades de moltes persones...que malgrat que
aleshores no ho semblarà, són làbils, amb peus de fang.
De
petit em preguntava com es podia aconseguir el creixement il·limitat.
I el misteri era tan gran com el de la Santíssima Trinitat. O més.
Ara he descobert el misteri del creixement perquè em toca, com a
tots els catalans senzills, viure-ho en primera persona.
A
tot això, un bri d'esperança: la socialització de la
globalització. En els darrers temps han aparegut unes variables
absolutament noves com Internet, més facilitats de desplaçament de
bens, serveis i persones, en definitiva millora global de les
comunicacions de tot tipus.
I
un segon camí d'esperança pels catalans: l'actualitat política de
Catalunya.
D'una
banda Catalunya pot exportar alguns productes agroalimentaris, de
primera qualitat, és cert. Però no tenim altres matèries primeres.
Excepte una: la seva gent.
I
aquí és on hem d'insistir. Aprofitant la socialització de les
comunicacions podem exportar coneixement i país. A Catalunya hi ha
molt de coneixement, Know-how que en diuen ara. I som capaços
d'exportar-lo, en benefici de Catalunya i els catalans i en benefici
de qui vulgui, o pugui, importar-lo: farmaindústria, biotecnologia,
enginyeries, humanistes, escoles de primer ordre, investigació... I
el país sencer el podem exportar en forma d'indústria del turisme
adreçada a l'exterior: des de les platges al romànic, passant per
l'esquí i el turisme cultural.
D'altra
banda per aconseguir això ens fa falta o bé que el mimetisme
generat pels col·lectius financers catalans entre els seus seguidors
canviï de costat i aposti per Catalunya com a Estat independent i
pròsper, empenyent el poder polític, o bé que aquest poder polític
sigui tan fort que influeixi sobre aquests lobbys, sigui
convencent-los o vencent-los.
Crec
que ha arribat com ja he dit més d'un cop el període de la rauxa,
per poder recuperar el seny en un termini breu de temps. Però per
acostar-nos a l'èpica necessària és inevitable que el MHP de la
Generalitat, Artur Mas, hagi de demostrar que es mereix el títol de
MHP.
De
moment, malauradament, està més a prop de merèixer el títol
històric de “President Desertor”, com he llegit a twitter. Que
és aquell que “abandona un
partit, una causa, etc., que hom té el deure de no abandonar” com
he llegit al diccionari GEC.
La
pregunta que em faig sovint darrerament és si el MHP Mas i el seu
Govern estan disposats a entrar a una presó espanyola el proper dia
12 de setembre per haver defensat Catalunya fent el què cal fer. I
em sembla que, salvant honroses excepcions, la resposta és negativa,
tant per aquest 12 com per tots els 12 del calendari.
Això
malgrat que, crec que en clara sintonia amb el pensament majoritari,
en Joaquim M. Puyal li ho va dir en persona i públicament:
...”President, sapigueu que teniu un poble al darrera...”
Si
actueu com a Molt Honorable President de la Generalitat, hi afegeixo
jo.
Comentaris