Que els
catalans vivim en un país petit és una obvietat que es pot
comprovar de moltes maneres. Per exemple, quan t'enlaires de
l'aeroport del Prat, si el dia és clar, veus a primer terme la costa
amb la blavor de la Mediterrània llepant la sorra bruna i al fons el
Pirineu amb les seves neus blanques, si és època de l'any.
Tot en
una sola mirada, en un sol quadre, emmarcat per les vores de la
finestreta de l'avió.
I,
malgrat la seva dimensió esquifida, que és una de les millors
terres del món per viure-hi crec que està fora de tot dubte.
Però
els seus habitants es veu que no estem contents amb això i hem de
buscar problemes on molts dels ciutadans d'altres part del món mai
s'han arribat a plantejar que n'hi pugui haver.
Tenim
un espai geopolític definit, un Govern, un Parlament, uns serveis
raonables, una qualitat de vida raonable, una llengua mil·lenària,
una cultura ben viva, una organització empresarial gairebé
modèlica, universitats ben situades entre les universitats del món,
una organització financera...
Però,
ai las!... tot és de fireta. El Govern i el Parlament no són
sobirans: depenen del què els deixin fer i desfer polítics d'un
altre país. Els serveis, la qualitat de vida, fins i tot el
manteniment de la llengua i la cultura depenen d'unes decisions
polítiques, econòmiques, socials i legislatives que es prenen a un
altre país. Les organitzacions empresarials en lloc de fer valer el
seu demostrat efectiu tarannà, prefereixen sotmetre's voluntàriament
als dictats i normatives d'unes organitzacions empresarials d'un
altre país, habitualment dirigides per empresaris adscrits a la
cultura de l'especulació pura a l'ombra del poder polític, social,
econòmic i fins i tot religiós.
Fins
aquí no he descobert res de nou. Només he posat negre sobre blanc
allò que algunes persones amb molt de poder a casa nostra ens volen
amagar, o com a mínim desdibuixar.
Per
això, fer seguidisme d'actituds d'absoluta estupidesa humana preses
per les classes polítiques dirigents del país veí en relació a
les entitats financeres no em sembla la millor de les opcions. Però,
és clar, per exemple allò que ha funcionat a Islàndia, model de
democràcia on n'hi hagi, no és possible importar-ho a Catalunya, ja
que som deu vegades més de ciutadans, diuen.
No. No
és veritat. El nombre de ciutadans només afectarà als volums de
resultats, no pas als seus percentatges. És cert que hi haurà més
debat, segurament, però el resultat final d'un referèndum es mesura
en percentatges. El problema real és, primer, que tot el què tenim
és de fireta: no podem fer segons quines lleis, no podem controlar
els propis bancs i banquers, no podem distribuir els diners recaptats
(ai, si no podem recaptar res o gairebé res, és veritat... el què
hem de fer és de pidolaire als polítics del país veí i anar-nos
endeutant...), no podem crear normatives fiscals, no podem fer
referèndums que no siguin de fireta, no podem..., no podem... I en
segon lloc, el problema és que no hi ha voluntat de canviar-ho. I,
si hi és, està molt reprimida.
Perquè
el canvi possible només és un: la proclamació de l'Estat Català.
L'avantatge és que amb un sol canvi ho hem resolt tot o, com a
mínim, ho hem posat sobre la via d'una solució.
A final
de tot ens n'adonem que no només el país que tenim és petit, sinó
que la mentalitat i l'amplitud de mires dels que es creuen que hi
manen, també. I això al 1977 era lògic, érem joves.
Però no al
segle XXI, quan ja hem crescut.
Comentaris