Una vida. Dues històries


Era per allà l'any 1985. A Euskadi encara hi havia algun mort per tret d'arma oficial i moltes, constants, actives i dures manifestacions, amb detinguts que eren apallissats a un quarter de la Guàrdia Civil d'infausta memòria, situat al barri d'Intxaurrondo.

Jo, aleshores, treballava de comercial per una empresa familiar catalana, fabricant de maquinària, que em va proposar d'anar-hi a obrir mercat. Després de les preceptives consultes familiars i l'aquiescència de la Núria, la meva dona, vaig emprendre l'aventura. Amb il·lusió, que diríem ara copiant el Polònia de TV3.

Recordo el primer viatge, l'arribada a Bilbao, una ciutat desconeguda aleshores per mi, on acabaven de viure una hora o dues abans un sidral important entre abertzales i policia "nacional" a causa de l'enterrament d'un pres etarra mort a la presó.

Però malgrat aquest ambient crispat, tens, recordo que sentia una component il·lusionant en aquell viatge de feina, per la creativitat i per la millora que representava personalment per a mi però també per a l'empresa per a la qual treballava: s'hi albirava un futur.

Avui, any 2012, amb més anys i amb una motxilla vital a l'esquena molt més pesada, inicio un viatge semblant a l'altra punta de món. I hauria de tenir un altre cop aquesta component d'il·lusió pel repte creatiu que representa. Però noto que per damunt d'aquest component pesen molt més els motius d'origen d'aquest viatge, que són justament els contraris que ens motivaven l'any 1985: aleshores anava a obrir mercat, a ampliar horitzons i resultats professionals; a millorar. Avui, en canvi, hi vaig per supervivència present i futura.

I és que visc en un petit país del primer món, amb infinites possibilitats econòmiques, però colonitzat per forans amb l'aquiescència d'uns quants conciutadans meus que ostenten poder. Uns quants d'aquests conciutadans poderosos defensen públicament el propi sotmetiment mentre que altres el neguen verbalment però l'alimenten amb els seus fets. La colonització a que em refereixo ha fomentat un model econòmic nou roí, espoliador de les classes mitjanes en benefici de molt pocs, importat del model històric del poble colonitzador. A molts d'aquests poderosos ja els agrada aquest model perquè, en minimitzar les classes mitjanes, la possibilitat de tenir i mantenir una democràcia de qualitat s'allunya, i una democràcia prima només beneficia, ja ho sabem, a la moderna aristocràcia en el poder.

Per això, per damunt del repte, de la il·lusió, sento el desencís, la tristor i la buidor que deu sentir l'emigrant. Encara que jo personalment avui per avui no estigui emigrant, i només ho faci l'activitat de l'empresa que represento.

I estic trist també perquè sé que amb la meva acció no estic ajudant el meu petit país, ja que si aconsegueixo els meus objectius els resultats econòmics difícilment hi repercutiran. Al menys de moment ja que a Catalunya el futur digne només s'està gestant per a uns pocs, la majoria dels quals pertanyen a l'esmentada aristocràcia. Per a la resta és el retorn a l'Edat Mitjana però amb avenços tecnològics que, per cert, aviat quedaran fora de l'abast de compra de la majoria.

El que em pregunto és què passarà quan aquest model basat en l'espoli colonial, la picaresca i l'economia de l'especulació arribi al cul del sac. Perquè aquell sac que només es buida i ningú es preocupa d'omplir-lo, al final no hi queda res. Per ningú.

Definitivament, me n'hi vaig trist.

Molt trist.

Comentaris