I és que vaig a defensar el món immobiliari, actualment un dels més
impopulars dels sectors econòmics però on, com a tot arreu, s'hi
troba de tot. I la majoria d'actors, també com a tot arreu, no estan
podrits sinó que han estat una víctimes propiciatòries de les
perversions d'un sistema. Perversions que han estat propiciades per
l'ambició desmesurada d'uns polític corruptes i gens vocacionals i
dels usurers dirigents d'un sistema financer insostenible.
En aquest sector de la economia hi ha uns professionals en tots i
cadascun dels seus àmbits i nivells que els podríem qualificar de
veritables “obrers” de la construcció. Des de promotors
d'immobles que es jugaven el patrimoni de les seves famílies o
empreses fins a manobres que, dignament, es guanyaven les garrofes
fent una feina tant dura com és la de la construcció.
Però van aparèixer els polítics, de qualsevol nivell
administratiu, que d'una forma més o menys descarada van promoure
unes requalificacions salvatges, atiats per un crèdit que obtenien
fàcil i que donava grans beneficis tant a les entitats financeres
com als seus dirigents a títol individual. I de retruc als propis
polítics i als seus partits. A més a més, es resolia un problema
endèmic, com és el finançament dels ajuntaments.
Tot això, però, a més a més té uns responsables que, dit sia de
pas, han mantingut el seu suposat prestigi personal i professional, i
que són els dirigents del Banc d'Espanya, el qual d'ençà que
existeix el BCE només té encomanada una tasca de vigilància i
correctora. I ni aquesta ha fet.
En les èpoques florides, alguns que ens guanyàvem la vida com
podíem en el sector immobiliari vàrem detectar la perversió del
sistema i ho vàrem manifestar en diverses ocasions. Va ser en
trobar-nos com les directrius del Banc d'Espanya marcaven els camins
a seguir a les entitats financeres, en imposar en les valoracions
immobiliàries una mena de fedataris homologats que van ser les
societats de taxació. Però no vigilava -o consentia, que és
pitjor- les composicions socials d'aquestes . En poc temps, els socis
propietaris de les societats de taxació van ser les pròpies
entitats financeres i/o els seus directius. Sense desconfiar del
treball d'una munió de professionals al servei de les esmentades
taxadores, quan convenia als dirigents, o als “amics” dels
dirigents bancaris, les taxacions eren convenientment i clarament
manipulades, fins a extrems que ara s'estan destapant.
Mentrestant, les persones i empreses “normals” que seguíem les
directrius marcades tant bé com podíem passàvem a ser la riota
dels especuladors nouvinguts al sector que acumulaven grans fortunes
fetes a cop de “regals” més o menys encoberts a qui controlava
bancs, caixes i entitats de taxació immobiliària.
Això s'està destapant en els darrers dos anys, quan empreses
independents estan auditant promocions immobiliàries per ordre de
les mateixes entitats financeres que ja en coneixen les seves
característiques però que no poden dir-ho. D'aquesta manera ara hi
ha informes seriosos de veritables estafes que no es publiquen
enlloc: solars en procés de requalificació urbana, que encara són
rústics a tots els efectes per entendre'ns, però que sobre el paper
hi tenen edificis en construcció al seu damunt construïts al 50 o
60 per cent. O parcel·les rústiques que mai podran ser
requalificades per falta de serveis, però sobre les quals ja hi ha
unes hipoteques constituïdes com a parcel·les urbanes i per
l'import del seu valor revaloritzat, naturalment. Hipoteques que no
es tornen però que es van desembossar al seu dia a empreses
pantalla, sense fonament de cap mena. Això mentre el Banc d'Espanya
feia molts gestos per dissimular que no actuava gens mentre mirava,
xiulant, enlaire.
Cal dir-ho: aquest forat és el que estem sanejant amb els diners de tots
els ciutadans espanyols i darrerament europeus. Estem pagant de la
butxaca de tots a uns estafadors concrets, que tenen nom i cognoms,
que són respectats per la societat, que surten a les revistes de
paper cuixé, i que seuen a la llotja del Bernabeu, del Camp Nou o de
Mestalla. I alguns no prou contents amb això encara intenten cobrar
jubilacions multimilionàries a costa dels ciutadans.
Aquesta és la real bombolla immobiliària. La resta va inflar-se per
si sola: si el veí s'ha fet d'or venent un solar ridícul, perquè
jo no, si el meu solar és millor, més gran o més ben situat?...
El resultat real ha estat que tots els anteriorment esmentats
“obrers” de la construcció han pagat amb la seva pròpia vida
professional, laboral i econòmica els abusos i estafes comesos per
uns centenars de persones ben relacionades amb els poders econòmic i
polític del moment.
El descrèdit i la desconfiança es van apoderar mica en mica del
sector immobiliari sencer i, com taca d'oli, dels altres sectors
després per la seva interrelació i per la dependència del crèdit
bancari. I, el que és infinitament molt pitjor, hem dilapidat una
futura generació d'empresaris i emprenedors joves senzillament
perquè unes determinades persones s'enriqueixin fins a límits
vomitius.
I el bo del cas és que no contents amb això, ara s'està repetint
l'escena a nivell mundial amb les agències de ràting: A qui li
interessa l'especulació amb els deutes sobirans? A qui li pot
interessar un euro trontollant?
La resposta és senzilla però ningú la vol donar:
Quina és la composició social de les brutalment poderoses agències
de ràting?
Qui en són els seus veritables directors?
Segur que acabem de trobar la resposta. Gairebé amb noms i cognom.
Segur que acabem de trobar la resposta. Gairebé amb noms i cognom.
Comentaris