Octubre del 2011.
Llegeixo múltiples canals d'informació escrita, digital i de paper.
Escolto: les persones anònimes, els qui en saben però no manen, els
qui manen però no en saben... tothom hi diu la seva: la crisi.
Bancària, financera, finalment econòmica, afectant tots els
sectors, totes les famílies de la vella Europa. Alguns diuen del món
occidental. D'altres diuen mundial.
Analitzo, ensumo, pregunto... i arribo a algunes pobres conclusions,
a nivell de la categoria i del saber del qui escriu.
D'entrada, penso que els europeus seguim pecant d'egocentristes i no
crec que la crisi sigui mundial...encara. Però si no ens afanyem, ho
serà. Per això cal afanyar-se, ja que els fronts oberts són
múltiples, variats i brutalment desproporcionats en relació a les
possibilitats humanes i humanístiques.
En la mateixa línia egocentrista europea, hem creat un ens econòmic,
la Unió Europea, i l'euro com a conseqüència i l'hem volgut
convertir en l'eix econòmic del món globalitzat però sense
dotar-lo del suport necessari: una política econòmica i fiscal
harmonitzada, o millor unificada, a tota la UE. La dura realitat és
que no s'ha fet. Pel què significava de pèrdua de poder estatal i
personal, per falta de generositat, per actuar com a curts de vista.
Persones com Trichet o Merkel, anònims dirigents bancaris, més
anònims encara directors de fons d'inversió desconeguts i
descontrolats han dirigit el vaixell de l'economia de mercat
directament cap als esculls. Uns, per falta de lideratge quan fa
falta, altres per actuar com veritables màfies a la recerca del
guany especulatiu, ràpid i fàcil, que no genera riquesa.
Cal, doncs, repensar el sistema de mercat, mantenint el màxim de
llibertat però amb uns límits honestos marcats per part de
professionals civils i que siguin aplicables i aplicats immediatament
pels polítics de torn. No entraré en detalls però em sembla que ja
n'he desgranat uns quants en altres ocasions i temps hi haurà,
malauradament, per parlar-ne. El que crec força evident és que cal
recomençar.
Estat del benestar: segona auto-satisfacció egocèntrica europea de
fites aconseguides. Malgrat aquest estigma, imprescindible
mantenir-lo. Però igual que en l'anterior cas, els polítics han
d'administrar amb generositat. Sense voler influir en tots i cadascun
dels aspectes vitals individuals. Especialment en aquest cas perquè
quan influeixen, ho fan en benefici propi, és a dir, en benefici de
la casta a la què pertanyen: la nova aristocràcia sense títols
nobiliaris,
També a grans trets, crec que els ciutadans només hem de permetre
que se'ns retallin les llibertats individuals a favor de l'estat del
benestar, prioritzant la comunitat per davant de l'individu, per
reforçar alguns aspectes bàsics: l'educació, la seguretat, les
infraestructures, la sanitat i les atencions socials als més
indefensos, infants i gent gran. Gestionar aquestes àrees, si els
administradors democràticament
escollits ho fan honestament i mínimament bé, és una feinada
ingent, ja que per gestionar-les calen organitzar molts altres
serveis de suport imprescindibles, com pot ser la gestió dels
diners, allò que anomenem Hisenda pública, que facin possible
l'estat del benestar. O l'estructura diplomàtica que fa possible les
relacions internacionals. Els ciutadans però hem de tenir clars els
límits fins on deixem arribar la intervenció pública en cadascuna
de les àrees. Justament aquests límits coincidiran amb els de la
nostra llibertat individual.
A més aquest benestar no ha d'incloure sense cap mena de fre el
finançament públic de temes privats com la cultura, els esports, el
lleure, ajudes a empreses...que propicien el clientelisme.
En tots els casos s'ha d'enfocar la gestió econòmica des d'una
relació cost-benefici proporcionada, amb una amortització adequada,
i tenint en compte la despesa que significa el seu manteniment
posterior, si és que en té.
Per fer això, els actuals gestors no poden seguir al front de les
institucions perquè ja han demostrat la seva vàlua, més aviat
minsa. No podem caure en la utopia de pensar que aquestes persones
permetran gaires canvis que els desautoritzin i que en alguns casos
puguin representar petició seriosa de responsabilitats. Per això
també en aquest camp caldrà recomençar.
Les societats actuals precisen que el teixit econòmic, el format per
l'entramat d'empreses dels tres sectors, funcioni com un rellotge
suís. No pot fallar cap sector d'una forma precipitada, sobtada, ja
que automàticament genera el contagi als altres sectors productius.
Cal fugir, regulant adequadament per part del legislatiu, de les
tendències especulatives. En especial iconcret d'aquelles més
properes a jugades de casino que a inversions productives. S'ha
d'evitar el “to big to fail”, especialment per motius polítics.
Aquests darrers han de prevaldre sempre i en tot moment per davant
d'empreses i fons d'inversió excessivament grans presents en
qualsevol dels sectors , amb l'excusa de la competència global.
Aquesta s'ha de combatre amb la complicitat de les administracions,
que propiciï unions temporals d'empreses que puguin escometre grans
projectes.
Justament a l'inrevés d'ara. Per això també aquí caldrà
recomençar.
Els polítics. Capítol apart mereix la classe política. Cal
legislar per evitar cap temptació de corrupció, fins i tot de
petites corrupteles. Cal fer-ho perquè tampoc podem caure en la
utopia de creure que corporativament la classe política es posarà
la corda al coll i saltarà al buit. Atès que aquest és un tema
delicat ja que actualment, si es vol seguir la legislació existent,
els components d'aquesta classe són part i jutge, només es podran
fer passes endavant a base de pressió popular cívicament
canalitzada. La societat que abans aconsegueixi aclarir aquest tema,
abans prendrà una velocitat de creuer envejable, ja que podrà
instaurar una educació social ben entesa i tornar a la democràcia
excel·lent.
Per això també aquí caldrà recomençar.
Podem ampliar aquesta darrera qüestió a la societat del subsidi,
aquella que s'ha acostumat a viure esclava de la subvenció, cedint
gairebé tota la seva llibertat individual a canvi d'uns escassos
ingressos, sempre que es generin sense haver de participar en
l'economia productiva. A part que aquest sector és una lacra per a
la resta de la societat, com a pes mort que és, és una llavor de
cultiu per a les generacions que han de venir i per als nouvinguts.
Els excessos en aquest camp que s'estan donant, junt amb uns drets
adquirits per bona part del sector productiu, massa sovint injustos i
immerescuts, llastren la societat i no la deixen aixecar el vol cap a
un estat del benestar just i sostenible. Especialment en els països
del Sud d'Europa.
Però actualment el sistema polític occidental fa que les persones
que han de prendre decisions al respecte depenguin econòmicament i
professionalment del vot lliure dels individus a qui s'haurien
d'aplicar aquestes noves normatives, creant així una perversió del
sistema que treballa en els dos sentits i que sens dubte fa que les
nostres societats avançades occidentals cada dia siguin menys sàvies
i estiguin més a prop d'un atzucac intel·lectual i filosòfic que
les col·lapsarà.
Per això també per resoldre aquest conflicte, caldrà
recomençar.
De moment ja ens hem carregat una generació sencera d'emprenedors i
possibles nous empresaris que podrien afiançar el futur de la nostra
societat i de bona part de les seves virtuts. Els hem cremat
promovent les suposades virtuts dels projectes empresarials
megalòmans, i posant una sèrie interminable de traves de tots
tipus i absolutament absurdes a l'admissió de nous projectes
innovadors. A Europa no excel·lim en àrees com la informàtica, per
exemple ara que l'Steve Jobs ha mort. Als USA amb una filosofia
diametralment oposada a la nostra han pogut sorgir fenòmens com IBM,
Microsoft, Facebook, Twitter, Apple... i a Europa, no. I de veritat
que no ens hem de preguntar perquè? A Europa excel·lim, i no massa,
solament en camps on es treballa amb la subvenció pública:
biotecnologia, sanitat... i ens seguim sense preguntar perquè? Quan
hi ha una empresa, catalana per cert, que comença a excel·lir en la
investigació de l'evolució dels automatismes als vehicles, per
exemple, muntem totes les condicions possibles perquè aquesta nostra
societat tan protegida posi traves als seu possible creixement
industrial i tecnològic...
Alguna cosa deu fallar, m'imagino, en aquest nostre món tan
regulat...
Per això també aquí caldrà recomençar.
Hem esmentar també l'ensenyament, especialment un altre cop als
països sud-europeus. Necessitem urgentment una educació
d'excel·lència, que sens dubte està renyida amb la educació
universal. Aquest cas és paral·lel al de la ramaderia: si volem
qualitat, hem de buscar la ramaderia extensiva, pocs individus en
grans pastures; si volem quantitat hem de promoure ramaderia
intensiva, molts individus en granges. En el món de la ramaderia han
aconseguit un equilibri entre les dues. Apliquem-ho, doncs, a
l'ensenyament. I obtindrem resultats equilibrats.
Això no obstant, ens tornem a trobar davant el tema dels vots, tan
necessaris a qui ha de prendre aquestes decisions: pocs vots
(ramaderia extensiva) enfront de molts vots en joc (ramaderia
intensiva). Per tant, aquestes decisions les hem de treure de mans
dels polítics i deixar-les en mans dels professionals, tècnics i
intel·lectuals..
També caldrà, doncs, recomençar.
Si seguim mirant amb els ulls ben oberts ens adonarem que tan a la
llarga com la mitja i curta distàncies anirem trobant molts altres
temes bàsics, educatius, normatius on arribarem fàcilment a la
conclusió de que caldrà recomençar.
A Occident, especialment a Europa i molt especialment a la UE, és
molt urgent de fer, en definitiva, una mena de cau i net molt sever.
Hem de poder traçar una línia de sortida a partir de la qual, sense
oblidar gens l'experiència del passat, ens permeti regenerar la
democràcia i acostar-la a uns ciutadans més savis i més oberts de
ment. Fer-la alhora més participativa i més honesta.
M'imagino aquesta nova línia de sortida com una mena d'amnèsia
parcial, ja que malauradament no podem parar el dia a dia, a partir
de la qual comencem junts a bastir de cap i de nou elements creatius
tan de riquesa econòmica com de riquesa moral i cultural, sobretot
deixant les portes obertes de bat a bat a l'excel·lència. De
persones i organitzacions privades i públiques excel·lents a Europa
en tenim. I a Catalunya, més properes geogràficament, n'hi ha unes
quantes.
Si impulsem des de tots els àmbits aquest cau i net, aquest
recomençament i deixem que els millors de veritat tracin el futur
immediat, posant al servei d'aquest futur a polítics i gestors
valuosos, no solament ens en sortirem sinó que assentarem les bases
d'un nou llarg període d'estabilitat que permetrà escometre el
desenvolupament d'altres grans reptes, com pot ser l'Àfrica, o pot
ser la conquesta de l'espai, o pot ser l'eradicació i gestió
adequada de malalties actualment colpidores a nivell mundial...
Comentaris