Abans que res, em declaro un profà absolut en temes macroeconòmics,
d'enginyeria financera i comptable d'alta volada i si ens hi posem,
fins i tot, d'economia domèstica.
Però deixeu que m'atreveixi a fer unes quantes d'aquelles reflexions
que faria, crec jo, qualsevol pastor que es passa mig any pels
voltants del Puerto del Descargador, allà a l'Alt Pirineu occità,
entre el Mont Perdut i la Bretxa de Rolando, comandant amb dos gossos
d'atura ramats de 2 o 3 mil ovelles...
Fa uns cinc anys la gent corrent vàrem sentir a parlar a diaris,
banquers i bancaris d'un nou terme: la “titulització hipotecària”.
Poc abans ja havíem assumit termes com “mercat de futurs”, i poc
després vàrem aprendre que hi havia hipoteques “subprime”...
Per ordre cronològic jo, que, com ja he dit, no sé ni fer la “o”
amb un canuto en termes financers, etc, vaig intentar comprendre
perquè, atès que l'euro s'havia convertit ja en una moneda de
referència mundial, amb una fortalesa més declarada que el dòlar,
no podíem pagar petroli i derivats en la nostra moneda. Com a
contrapartida a no poder-la usar en aquestes transaccions tampoc vaig
entendre perquè es mantenia a tant alt nivell, perjudicant les
exportacions europees. Ni vaig entendre ja no la por, sinó el pànic
del BCE a una mica d'inflació. Vaig acabar derrotat i, partint del
supòsit inicial de la meva ignorància, no hi vaig donar més
voltes.
Mentrestant s'enfortia i engrandia la UE, però no la política
europea, que es mostrava erràtica i en excessiva dependència de les
persones que, més o menys democràticament, estaven al capdavant
dels governs d'uns estats enquistats al segle XVIII o, a tot estirar,
XIX. Ningú, malgrat els intents, era responsable únic de res a
Europa. Caram! I no era més fàcil emmirallar-se en l'esquema
organitzatiu dels Estats Units i adaptar-lo?. Segur que sí, excepte
per a les grans maquinàries estatals i els seus beneficiats, que
haurien perdut quota de poder decisori, en traspassar-lo a un
hipotètic govern europeu que, mira per on, també s'hagués pogut
escollir per sufragi universal. Bé, com sabem, res de tot això va
passar.
Un cop forta la UE vaig pensar que aquell seria el moment en què
donaria un cop de puny sobre la taula i es faria respectar en el món
macroeconòmic, marcant al món decididament pautes socials,
polítiques i econòmiques a seguir, implantant un model d'estat del
benestar. Però de bell nou la nul·la entesa entre massa galls al
galliner va propiciar que la Xina primer, i la Índia ben aviat,
competeixin amb uns USA en decadència per liderar l'economia mundial
i marcar les corresponents tendències. Obviant la UE, està clar.
Paral·lelament els mortals vàrem començar a sentir allò dels
“mercats de futurs”. Vaig preguntar per saber i tampoc vaig
entendre res. Bé, sí: vaig entendre que en realitat era un
macro-casino instal·lat a nivell mundial, per al funcionament del
qual es comptava amb la mirada discriminatòria i lasciva dels Bancs
Centrals de cada país i del BCE quan va arribar el moment.
Després es va parlar de la “titulització hipotecària”, allò
que tan bé va explicar el professor Leopoldo Abadía, amb lo qual va
aconseguir fama i espero que diners per a la vellesa: era, deia, un
paquet lligadet d'hipoteques que es venien a trossets al mercat
financer. El problema era que anava tan ben embolicat que no se sabia
quina mena d'hipoteques hi havia dins. Fins que algun espavilat va
descobrir que n'hi havia de boníssimes, de bones, de pse! I també
de “subprime”. I, apa!, a córrer tots!: crisi financera, que
arrossega una crisi bancària per convertir-se en una crisi econòmica
a tot occident, de proporcions inaudites. Diu, però, que de moment
se'n salven Austràlia, Nova Zelanda i algun país en creixement com
Sud-àfrica. Deu ser perquè estan cap per avall!...Crisi, d'altra
banda, que fins i tot els pastors d'ovelles veien, però que els
nostres polítics negaven.
I ja som aquí, avui, a l'actualitat. I es comença a parlar
“d'eurobons”. Eurobons?... si jo m'ho torno a mirar com els
pastors protagonistes, em recorda molt i molt l'esquema de la
“titulització d'hipoteques”: inclouran crèdits sobirans
boníssims, altres de mitjanets, d'altres “subprime”. Tot
empaquetat i embolicat, i venut a trossets. I ja sabem com van
acabar.
Si a casa meva tenim crisi econòmica, segurament farem dues coses:
d'una banda treballar més hores, tantes com puguem, intentarem
millorar la nostra productivitat i augmentar els nostres ingressos
creixent professionalment. I d'altra banda reduir despeses
supèrflues: no reduirem en calefacció, en pa i en llet, però
baixarem els nivells dels àpats en restaurants, ens hi mirarem en
els desplaçaments per oci, i recuperarem aquells costums socials de
compartir activitats, taula i sostre amb amics i familiars. I
sobretot, ajuntarem tots els ingressos en una sola pila perquè el
consell familiar decideixi quines despeses són supèrflues i quines,
no. I que actuï en conseqüència.
A la UE estem fent això?: Tinc la sensació que no.
Si no ens deixem de romanços estatals i comencem a posar fil a
l'agulla d'una veritable Europa unida, amb criteris polítics,
socials, econòmics, fiscals, mercantils i fins i tot judicials més
coordinats, no ens en sortirem com a europeus units.
Si es fa el què cal, a la llarga és la fi dels estats com els
coneixem ara i el naixement d'uns estats nous, més petits, més
manejables i més propers al ciutadà, que hauran cedit competències
als estaments federals. Estats tipus Països Baixos, Dinamarca,
Flandes, Suècia, Noruega, Txèquia...Catalunya... inclosos dins
d'una estructura federal: Europa.
Comentaris