Fets, resultats i alguna conclusió

Els fets segueixen, més o menys, una relació cronològica. Les conclusions ho són a grans trets, encara que per raons de coneixement personal es podria ampliar al detall d'alguna d'elles. Però com que no és la pretensió d'aquest document, ho deixo per a una altra ocasió.

Fet: Els països del Sud d'Europa, entès com a Sud el conjunt dels menys desenvolupats, després d'anys i panys de sol·licituds i rogatives marianes, entren a formar part de la Unió Europea.

Fet: Durant uns quants anys -bastants- reben diners a fons perdut, és a dir sense cost, de la UE per a la seva modernització i actualització, cosa que fan: modernitzen infraestructures (AVE, autovies, aeroports), organitzacions administratives, sistemes de fer desaparèixer cabals públics sense deixar rastre... En fi, es modernitza tot, excepte organitzacions productives, el sistema judicial, les comunicacions administracions-administrats, el sistema d'ensenyament, els trens de rodalies que no siguin a Madrid i altres coses imprescindibles per a la productivitat i el futur.

Però, està clar, si volem modernitzar trens no ho podem fer a partir de les nostres fàbriques obsoletes, ni basar-nos en estudis de gabinets d'enginyeria que funcionen amb regla de càlcul, visera i manguitos. I lògicament ho comprem a l'europa rica, la que ens portava avantatge en tot però especialment en temes industrials.
Aquestes compres en part les paguem amb diners caiguts del cel, o de la UE és ben igual, i altra part amb crèdits que les administracions i les empreses públiques i parapúbliques sinen ara i adés.
No val argumentar que els diners del fons estructural UE anaven a coses concretes que no eren aquestes, ja que la tresoreria en el fons és un sol conjunt i allò que no calia destinar a subvencionar el camp per part de l'estat, per exemple, perquè ja ho feia la UE, doncs es destinava a l'AVE, o a l'Expo sevillana, o a construir depuradores, tant és. Qüestió de pressupostos.

Fet: Els crèdits s'han mantingut barats durant força anys i les entitats financeres espanyoles han trobat diner fàcil al mercat internacional. Al seu torn, van injectar líquid virtual a empreses, particulars i administracions de tercer nivell, mitjançat crèdits que els sortien força rendibles.

Fet: S'entra en una espiral de negoci fàcil especulatiu (qui s'hi va oposar? qui no ho va intentar?), bandejant totalment els valors clàssics immutables: paciència, esforç, rigor, seny, més esforç ...

Es menysprea l'ensenyament, l'aprenentatge, la professionalitat. Catalunya no n'és una excepció.

Carn de canó d'aquesta ferotge especulació és el negoci immobiliari, en tots els seus nivells, tots. Gràcies a que mou ingents quantitats de diners és presa fàcil d'entitats financeres, de politicastres, de partits polítics i d'empreses no productives, sense visió de futur a mig i llarg termini: neix –i creix- la bombolla immobiliària.

Fet: “L'estat del benestar” en una versió rei Mides va fent camí, i les despeses socials sumptuàries es desmesuren. Es desvaloren els serveis públics i el “això no costa res” impregna les diferents capes socials autòctones i nouvingudes, creant uns grups polítics assentats en la teoria d'anar traient d'una mena de bossa de la Mary Poppins que mai s'acabarà. S'eradica la responsabilitat individual per substituir-la per la falsa seguretat que dona abdicar en les administracions la resolució de qualsevol conflicte.

Fet: S'instal·la en la societat la creença que “som rics”. Com a poble, però també com a individu.

Fet: La festa dura mentre les administracions han pogut anar sagnant els ciutadans, empreses i entitats financeres sense que aquests se n'adonessin o volguessin adonar-se'n perquè els seus marges o ingressos eren volumètricament desproporcionats cap amunt en comparació amb les anteriors etapes econòmiques, de sang, suor i llàgrimes.

Fet: El mercat industrial occidental clàssic es satura. La Xina, Brasil, la Índia i els països emergents d'Àsia comencen a autoabastir-se i fins i tot comencen a ser capaços de captar quotes de mercat en els països occidentals pel què es refereix a productes d'alt valor afegit.

Fet: Esclata l'engany financer occidental i en poc temps queda al descobert la temible dependència financera del primer món dels països emergents, que al seu torn sí que han estat fent els deures, pel què fa a l'estalvi i creixement del PIB.

Fet: En època de vaques magres tothom pensa primer en sí mateix, deixant a l'estacada, si convé, socis, amics, coneguts i saludats. No és diferent entre països, tampoc a Occident. Ara, els creditors volen cobrar-se amb escreix aquells fons que en teoria no tenien cost. Els és ben igual que els trens que van vendre no funcionin o no siguin viables econòmicament. El què reclamen són els compromisos que els mediocres però megalòmans governs del Sud van contreure al seu dia, i exigeixen que es compleixin. Encara que aquells fons ja hagin tornat a les seves arques, via pagament de compres anteriors, i també indirectament per les vendes que han fet al sector privat dels països del Sud.

Fet: Dins de cadascun dels fets anteriorment descrits, a Catalunya hem d'afegir-hi una càrrega fiscal excessiva en relació al retorn en inversions en infraestructures i en serveis als ciutadans, derivats aquests de l'imparable creixement de l'estat del benestar.

Fet: Ningú podrà negar, a la vista dels esdeveniments, que d'ençà del 2009, hi ha una ofensiva Jacobina a l'estat espanyol per part dels dos grans partits, especialment envers Catalunya, cal suposar que per una qüestió cabdal: el flux de cabals públics que pot quedar estroncat amb una proclamació de la independència d'un Estat Català.

Resultat: Catalunya té un problema econòmic i polític. Espanya té un problema polític i econòmic. Europa té un problema econòmic.

Resultat: Des de Catalunya es proposa com a solució dels problemes la independència. L'actual Govern amenaça retòricament amb la seva proximitat el govern espanyol, però actua com a esclau que és de la legislació espanyola, feta des d'Espanya i a favor d'Espanya. No vol trencar però amb l'esclavatge, desconec si per temes personals (por a la presó política) o per temes econòmics (interessos creuats de grans corporacions). O les dues coses.

Resultat: Des d'Espanya resolen els seus dos problemes per la força. Per la força d'unes lleis unilaterals i injustes, d'uns tribunals comprats, escassament legitimats i gens justos i ensenyant de quan en quan la força de la força. Però en realitat, Espanya té el problema resolt i la nosa no és més que la que fa un gra en lloc inadequat.

Resultat: La força política hegemònica de Catalunya queda retratada en la seva estratègia en visibilitzar-se obertament l'interès nul de l'estat espanyol de comptar amb ella més enllà de com a figura decorativa, o, com a molt, com a noi dels encàrrecs.

Resultat: A Europa veuen a venir un problema econòmic afegit: Espanya sense Catalunya, amb la situació de crèdit públic actual, amb la necessitat econòmica de compensar l'espoli a què sotmet Catalunya, i amb els mercats alterats, serà una segona Grècia. No interessa per tant la independència de Catalunya. Encara que d'aquí a uns anys segurament seria un estat de contribució neta a la UE. Per tant, potser després de la crisi...

Resultat: Els interessos de Catalunya pel que fa a l'agenda del futur independent són justament contraris als europeus: ens hem de valdre de la situació econòmica actual per fer veure a una majoria social la millora que els representaria a ells i a les generacions futures la independència de Catalunya. Per tant, no podem esperar a què la situació econòmica millori. Tampoc podem esperar per la pressió que exerceix ara mateix, i exercirà en el futur immediat, l'estat espanyol sobre dos pilars catalans: la llengua i el teixit PIME i emprenedor, bàsic per la nostra economia.

Conclusions:

1. El Govern de la Generalitat actual no serveix als interessos de Catalunya i dels catalans:
2. Actualment no se'l pot guanyar en cap camp. I no podem esperar a un possible recanvi dins de quatre anys.
3. Per tant, se l'ha de convèncer que si ara modifica l'actitud, el seu futur al capdavant de les institucions llavors estatals estarà assegurat. L'historia recent avala aquesta tesi. Feina a fer des dels estaments econòmics perjudicats per les actuacions de l'estat espanyol (caixes d'estalvi, empresaris desnonats...), des de la societat civil i des dels partits polítics adients, amb actuacions decidides cap a la independència, defensades sense fissures.
4. A algun partit de la oposició per l'esquerra, que es diu sobiranista, se l'ha de desemmascarar, ja que mai avant-posarà el país per davant del seu ideari. I soscava el futur real de l'Estat Català. També a algun altre partit que es diu independentista, però que la seva única missió demostrada és dinamitar les propostes i accions que s'emprenguin en aquest sentit.
5. Calen aproximacions diplomàtiques diàfanes amb USA, països nòrdics UE i no UE, i Israel. I el Vaticà. També econòmiques amb Brasil, Índia i Xina. De retruc amb Austràlia i Nova Zelanda, com actors a sumar, i models a imitar.
6. Cal mantenir també clarament les relacions comercials amb el Magreb, en el benentès que una millora econòmica de Catalunya també ho és per a ells, al mateix temps que els pot servir de camí d'entrada comercial i diplomàtica a la UE rica, amb el temps.
7. Cal mantenir una unitat d'acció visible al Parlament Europeu, per legitimar les accions polítiques que es prenguin. Encara que sigui com ara, només amb els tres diputats catalans.
8. Cal posar a treballar equips de juristes per poder proposar els passos a seguir amb les lleis: manteniment, derogació, millora, canvi, simplement no adoptar-la... Aquest equip és bàsic per a la continuació de relacions amb UE i l'Espanya resultant.
9. Calen grups de treball sectorials per analitzar, adaptar als temps i tècniques actuals, millorar i proposar les alternatives als polítics constituents, quan es declari la independència. Això podria portar-nos a un Estat més que modern, més barat, que podria ser mirall dels estats del primer món.
10. Grup de treball importantíssim és el de la seguretat. L'organigrama en aquest camp que s'hagi considerat el millor ha de poder funcionar l'endemà mateix de la proclamació de la independència, amb una lleialtat absoluta. No s'ha d'abandonar cap camp: policia, serveis de seguretat, serveis d'espionatge i exèrcit.
11. No tenim temps. (#tenimpressa, al twitter)

Aplicant les conclusions, potser així, només potser, ens en sortirem i els nostres néts tornaran a viure millor que els nostres fills i que nosaltres.