A la pel·lícula Avatar, quan en Jake, el protagonista, fa l'aprenentatge de ser un na'vi, hi ha un moment que ha d'aprendre a volar, tirant-se al buit. Llavors sona el tema musical, que tots hem sentit més d'una vegada, que es titula Jake's first flight, molt encertat en clara descripció de la situació que vol transmetre l'escena.
En Roger ja va fer el seu primer vol real: va ser a Nova Zelanda, llençant-se al “jumping” de l'històric Kawarau Bridge.
Abans, però, ja n'havia fet molts de vols metafòrics en solitari, des dels seus setze anys fins a la data.
Tot i això, fa us dies ha decidit intentar-ne un de més llarg del que ens ha acostumat en els seus vint-i-vuit anys d'existència, tal i com el seu tarannà ja anava advertint.
El fet que aquesta decisió d'alguna forma hagi estat animada per l'entorn familiar, no és sinònim de que els pares, malgrat el temps que hem tingut per preveure-ho, per intuir fins i tot la proximitat del moment, estiguem preparats per assimilar-ho amb facilitat.
Especialment quan hem basat la nostra relació familiar en la clàssica de la masia catalana: tres generacions lluitant per objectius comuns, suportant penes comuns i gaudint de moments excelsos comuns. Sense imposicions i per convenciment. I Déu n'hi do de fites aconseguides, tan materials com emocionals.: tres generacions al cim de la Pica d'Estats, o descobrint Islàndia, o celebrant el 25è aniversari de casats...
Ara cal una profunda reflexió, no exempta d'emotivitat i, per tant, de subjectivitat. Cal dormir-hi unes quantes nits fins que les aigües de l'emoció tornin al seu llit.
És durant aquesta reflexió que els dubtes fan trontollar l'íntim convenciment que la nostra posició no va més enllà de la protecció del comú més pròxim, del conjunt familiar i de la seva supervivència dins d'uns paràmetres mínims de benestar i relació sentimental, enfront d'una societat canviant que menysprea moltes vegades les relacions humanes i les renúncies individuals que s'han de fer per mantenir-les: parelles que no passen de sis mesos de convivència; estudis que s'abandonen als tres mesos; bones feines que es deixen simplement amb l'argument de que “el jefe era un capullo”; absència d'amics de carn i ossos versus proliferació “d'amics” al facebook; falta d'unió política per assolir objectius compartits...
També es fa difícil no repassar pàgines viscudes, on hom ha estat també protagonista, per sospesar, comparar i valorar.
Al final de tot però només hi ha un embolic emocional d'enormes proporcions. Un embolic que mai s'acabarà desfent totalment i que, amb el temps, passarà a augmentar el pes de la motxilla que cadascú de nosaltres va omplint al llarg de la seva vida, i que cada cop és més feixuga, fins que a la vellesa es converteix en un llast que ens limita físicament i emocionalment.
El 22 d'abril d'enguany escrivia sobre els vells. Avui, en el fons, ho faig sobre els joves, encara que ho centri en el meu entorn més proper. La vellesa no sabem què ens té preparat. La joventut ja l'hem viscuda sense rectificació possible. Visquem, doncs, el moment.
Roger, que tinguis un bon vol.
Comentaris