Definitiu: jo no soc d'eixe món

Jo era un dels convençuts de què les organitzacions que funcionaven eren aquelles que es bastien a partir d'uns fonaments sòlids i clars, i s'anaven estructurant havent estudiat prèviament cada pas important a realitzar per part de persones preparades en les matèries que quedaven afectades: prospeccions dels comercials, tècnics, financers, industrials, vendes,...consolidació. I després a repetir el cicle tantes vegades com sigui possible i necessari, fins anar assolint al cap d'un temps els objectius plantejats.

En el cas d'un país penso que els paral·lelismes són evidents. I entenc que els fonaments sòlids i clars a què em referia abans serien la Constitució. Aquest document ha de deixar clar els quatre eixos indiscutibles que el país, és a dir les persones que el conformen, defineix com a propis: democràcia, dictadura, monarquia, república, defensa de les llibertats individuals davant dels col·lectius, primacia de les col·lectivitats, condicions mínimes per a formar-ne part i quatre aspectes fonamentals i gairebé inamobibles més.

I prou.

Tot el demés, que formarà part de la societat canviant, s'ha de determinar per llei més o menys blindada per les majories segons el cas, precisament perquè pertany a la part metamòrfica de la societat.

Doncs està clar que jo no soc d'eixe món, ja que ara l'estat espanyol, perdó, els partits nacionalistes espanyols proposen afegir articles a una ja obsoleta constitució per regular els nivells d'endeutament públic.

Analitzem-ho: Espanya en general i la catalunya espanyola en particular tenen un reguitzell de lleis, la majoria de les quals ni es compleixen ni es fan complir. Ni tan sols aquelles lleis que afecten als que les han redactat. D'exemples n'hi ha a bastament i arreu. Començant per la pròpia constitució espanyola, que intenta regular fins al mínim detall aspectes absolutament canviants, i seguint per un estatutet que pretén que els catalans siguem feliços per llei. Per tant, els polítics poden fer el què els hi plagui, ja que després no ho complirà ningú. Ni ells.

Ara bé, després que no intentin exigir el compliment de totes les lleis, reglaments i normatives als ciutadans ja que no estaran legitimats (de fet ja no ho estan ara) per fer-ho: com puc exigir-li al meu fill que no deixi anar “tacos” si jo no paro de dir-ne?.

Per això jo no soc d'eixe món. Jo vull poder-me saber de memòria la constitució del meu país, poder cantar amb orgull l'himne del meu país, poder penjar al meu balcó, a la meva terrassa o al meu jardí la bandera del meu país i demostrar així el meu interès en pertànyer al meu país. Vull poder sentir com a meu el President del meu país, encara que sigui d'opinions contràries a les meves. Vull pagar els meus impostos amb satisfacció i orgull, en veure'n els resultats reflexats a la meva societat i no directament als balanços de les grans empreses, dirigides per “amics”.

Per aquests i altres arguments me n'adono que jo no soc d'eixe món. Si més no, jo no soc de la catalunya espanyola ni, per descomptat, de l'Espanya prepotent i conqueridora.

Llavors només em queden dos camins:

Un: lluitar per poder-me sentir part integrant de Catalunya, orgullós del meu M.H. President, sigui qui sigui, satisfet de contribuir econòmicament al meu país, orgullós de tenir la bandera del país plantada al jardí, perquè és la meva.

O dos: oblidar-me de la catalunya espanyola, buscar algun territori on els paràmetres cívics i socials em permetin sentir-m'hi a gust i al mateix temps em permetin desconnectar d'aquestes arrels, la defensa de les quals moltes vegades arriben a crear-nos fins i tot malestar físic.

Convido tothom a proposar altres alternatives per als que, com jo, no som ni volem ser d'eixe món.