(Definicions extretes del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana)
progrés
(s XV; del ll. progressus-us "avenç", der. de progrédi "caminar endavant", i aquest, de gradi "caminar")
pl -essos m 1 Acció d'anar endavant, d'avançar. "No pogueren deturar el progrés de l'enemic."
progressista
2 adj i m i f Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat
Dues campanyes electorals en mig any han fet vessar l'espai que el meu cervell reserva a les bestieses públiques i publicades. No sé si aquest fet és compartit per alguna part dels ciutadans de Catalunya, ni tampoc pretenc representar ningú més que la meva pròpia persona. Però em sembla que, parafrasejant el cèlebre “Polònia” del Toni Soler i companyia, algú ho havia de dir.
I no puc deixar de preguntar-me un cop més si és que els polítics professionals, inclosos aquells amb els qui fem coalicions diverses, prenen els ciutadans per imbècils del tot.
| (Imbecil·litat: PSIC Forma de frenastènia psíquica deguda a tares degeneratives dels pares i menys greu que la idiòcia.) |
El trobo a faltar quan escolto senyors, i senyores!, de la dreta catalana ( i no em refereixo ni al PP ni a C's, aquests només els sento) defensar a capa i espasa els seus coreligionaris a l'ombra, sense carnet però que són actius col·laboradors, deixant a les seves mans de pulcra manicura la solució als mals socioeconòmics que abans junts han creat. I és que aquí no solament no dimiteix ningú: aquí només van a la presó, i pocs dies!, aquells que s'han passat de frenada i podrien arribar a malmetre l'entramat corrupte que junts han creat a l'entorn de la nostra pervertida democràcia. Els demés, res de res.
I el trobo a faltar quan senyors, i senyores!, autoanomenats progressistes fan uns discursos sorgits de principis del segle passat. Això sí, tenint cura de canviar les paraules: els antics proletaris són els actuals treballadors i l'antiga burgesia ara és la dreta. Això després d'haver impulsat decididament la perversió del sistema, enviant contínuament el fals missatge de què els problemes ens els ha de solucionar sempre l'administració, sense cap esforç per part nostra. I han malmès un sistema farcit d'òptims objectius i amb uns resultats inicials en la línia de l'èxit, que s'ha definit com l'estat del benestar.
Traduït al llenguatge directe: tots coneixem nom i cognoms de banquers (no bancaris, eh!) i executius que després de promoure la fallida financera occidental s'hauran enriquit a costa de les ajudes econòmiques a les seves entitats assumides per tota la ciutadania. I no solament no els investiguem des d'una Justícia independent per saber si tenen responsabilitat en la fallida, sinó que permetem que s'augmentin el sou. Mentrestant a la presó se'ns hi mor un petit ex-empresari vell i malalt, condemnat per un delicte fiscal. És a dir, deixem morir amb la mínima assistència una persona que estava a la presó per haver-se aprofitat de la resta de ciutadans, mentre que per altra banda permetem sous espectaculars a potencials delinqüents que s'aprofiten també de la resta de ciutadans. Això per no entrar en els guanys brutals de les companyies que tenen segrestada aquesta ciutadania, i els dels seus directius.
Però també coneixem amb nom i cognoms persones i col·lectius que han sabut trobar les escletxes per beneficiar-se injustament de la democràcia i l'estat del benestar que hauríem de pagar entre tots. D'aquests darrers, sense distinció de raça, sexe, religió ni procedència, tots en podríem fer una llista força llarga. Començant pels partits polítics tradicionals i els sindicats.
En aquest punt és on començo a preguntar-me què és progrés i, per extensió, qui és progressista. Jo creuria més aviat, en contra del què sento aquests dies de campanya, que la base per fer que la nostra actual societat democràtica progressi és preservar-la de les perversions de qualsevol tipus. La realitat però és que la ciutadania seguim deixant el futur col·lectiu en mans dels mateixos que han creat les respectives perversions del sistema, gràcies a discursos buits de contingut, però plens de falses promeses. Discursos gairebé insultants a la intel·ligència.
I perquè ho han de fer millor si ningú els hi demanarà responsabilitats, atès que ells en són jutge i part?...
Per això és tan important el pas que, per dues vegades, han fet els ciutadans islandesos: per dues vegades s'han negat en referèndum, malgrat les martingales propagandístiques i les amenaces de la totpoderosa UE el segon cop, a fer-se càrrec amb els seu esforç individual d'unes pèrdues promogudes per quatre banquers i un munt d'ambiciosos clients d'aquests, tots amb un afany desmesurat de lucre. Per això és tan important fer-se'n ressò i anar-ho publicant amb regularitat i com més alt millor, recordant que 
la ciutadania és la dipositària de la sobirania. En conseqüència, la democràcia real serà forta només quan les classes mitjanes cobreixen el més ampli espectre possible: des de treballadors amb un mínim de qualificació, fins a emprenedors i empresaris de mitjanes empreses. Només així ens aproparem al nivell que han demostrat tenir els islandesos. En cas contrari, estem abonant el creixement imparable de partits i col·lectius populistes i xenòfobs.
I a Catalunya mentrestant, enmig dels pervertidors de la democràcia, han sorgit forces polítiques que pretenen impulsar que el nostre país sigui independent i diuen lluitar per la regeneració democràtica. Però en canvi es dediquen a buidar de contingut paraules i conceptes com independència i regeneració democràtica amb actuacions més pròpies del “frikisme” tipus “Belén Esteban” que de la seriositat tipus “Millenium”.
Crec, doncs, que està justificat el trobar a faltar el discurs seriós i sòlid esmentat al principi. Cal que tornem a omplir de serietat i credibilitat els conceptes independència de Catalunya i regeneració democràtica. I molts altres, però això ho deixarem per un altre dia.
I si no, com va dir un company el divendres passat, en un sopar-tertúlia amb un islandès:
Si us plau, que ens envaeixin els islandesos!
Comentaris