L'altra dia una persona, la professió de la qual no esmentaré, em i es preguntava si creia que era lògica la forma de morir habitual dels nostres pares: enmig d'un ambient estrany, envoltats de persones estranyes i a més a més amb una d'elles donant-li cops al pit. Em i es preguntava si no era millor morir al propi llit, envoltat de l'ambient propi, de les coses, les olors i les persones entranyables...
No li vaig donar resposta. No en vaig saber.
Els nostres pares passen sense adonar-nos de persones grans a persones velles. Però això no vol dir que aquest pas signifiqui cap canvi inassumible. De cap manera. Deixant malalties neurodegeneratives a banda, els nostres pares en fer-se vells mereixen la mateixa atenció, o potser més, que quan eren grans.
En això cal que ells facin un esforç, és cert, per no convertir la relació amb el seu entorn en despòtica, però els que ara encara formem aquest entorn, la família, els amics, la societat tenim el deure, ara que estem a l'era dels drets, d'intentar donar-los aquesta atenció.
I un bon camí és procurar que vegin i visquin.
La nostra societat avançada en les darreres dècades s'ha preocupat a través d'Instituts ad-hoc de fer que els nostres vells “vegin”: que vegin món, que no deixin de sorprendre's, que no deixin d'aprendre, de conèixer coses noves. Molt important, si no fos perquè la component més lúdica i comercial, que també hi ha de ser, s'ha imposat en front de la cultural i didàctica.
Però ha estat un bon pas. Potser ara no el podrem mantenir, ateses les retallades econòmiques a què estem sotmetent la nostra societat per poder pagar unes alegries orgiàstiques que la gran majoria de la societat no ha gaudit. Serà una llàstima, però fins ara ha estat molt bo per a la nostra gent gran, i vella.
Sens dubte, “veure” els fa viure. Els fa vius: noves olors, diferents menges de les habituals, paisatges naturals, urbans i humans diferents dels de cada dia. Climes impensables. Cal que els ajudem a mantenir-ho, doncs, en la mesura del possible, amb les limitacions lògiques imposades pel físic. No cal que els obliguem a fer submarinisme a pulmó, ni ràfting, ni escalada, ni tan sols grans caminades. Però acompanyem-los fins on puguin. Crec que ho gaudiran i ho agrairan.
Jo crec que ho agrairia.
I, atès que viure és la suma de les pròpies sensacions i emocions, fem a més a més que “visquin” per aquestes vies. No és difícil. Si senten el seu entorn a prop, a vegades fins i tot forçant una mica la relació, forçosament el viuran. Sense trencar amb els seus costums, podem incorporar a la seva vida petites il·lusions i alegries, i no tan petites. Com la festa dels reis en família, com mantenir la tradició de la Mona de Pasqua, com el naixement d'un net, com els èxits professionals o escloars dels joves, com la millora personal de fills, néts i amics...
En definitiva, trobades familiars i/o amb amics, on els néts discrepen dels avis, i a l'inrevés, abans de què els més joves se'n vagin a “fer la seva”...
Aquest apartat és important: sens dubte que els punts de vista dels més joves els obre els ulls a la societat brutalment canviant en què estem immersos. Encara que en discrepin. Però els fa viure de nou.
I qualsevol atenció i mostra d'afecte ha de ser, segurament, doblement valorada pels vells que pels que encara no hem arribat a aquestes etapes, però aspirem a fer-ho.
Potser alguna persona gran, o vella, em donarà suport o rebatrà aquestes afirmacions.
I quan arribi el moment que comentàvem al principi, no sé si serà en un entorn estrany amb algú donant-els cops al pit, o en un entorn pròxim a ells, però només allò que hagin vist i viscut serà tot el que s'enduran.
El que ens endurem quan ens toqui.
Comentaris