El 4 d'abril del 2010 vaig escriure:
Per a mi sinònim de llibertat, Islàndia és una illa inhòspita, habitable tot l'any només en una mena de corona circular d'uns 10 a 50 kilòmetres d'ample arran de mar. I encara.
Illa d'origen volcànic, muntada a cavall de la placa eurasiàtica i l'americana, amb innombrables surgències de vapor i aigua termal, amb paisatges de columnes basàltiques espectaculars, ubicada tan al Nord que hi fa un fred que pela. Fins i tot a l'estiu.
La població, inferior en nombre a la de Terrassa i Sabadell juntes, viu disseminada enmig de grans espais, on el no-res n'és l'amo i senyor. Fins i tot a la capital, els habitatges són cases baixes i separades. Si exceptuem un intent d'acostar-se a una ciutat europea amb alguns gratacels que queden fora de lloc, possiblement edificats per constructores continentals, els habitants viuen en àrees a mida de l'home. Home com a espècie, no com a gènere.
El nom en anglès és Iceland (terra del gel) que suposo que ve de les grans geleres de 
casquet que hi ha damunt de les innumerables carenes muntanyoses que conformen aquesta illa.
La sensació que en vaig treure, però, és que el seu veritable nom hauria de ser Freeland (terra de llibertat).
Potser degut als inacabables espais oberts. Potser al tarannà dels islandesos, arrelat com arreu del mon en els costums, en els edificis, en l'entorn humà, en l'urbà i en el rural. Potser a la força del mar que l'envolta, o la cromatografia de les seves llums terra endins. Potser degut a l'aparent fragilitat de les cases, a mercè dels elements. O potser a la brillantor futurista del laberint de tubs que són les centrals geotèrmiques. Potser al caliu interior dels establiments públics. Potser a la netedat imperant arreu. Potser a la història d'un poble, tan la coneguda com la intuïda, provinent d'altres terres per instal·lar-se en aquestes terres inhòspites. Potser a les cabelleres tan rosses, gairebé blanques, de les dones islandeses. Potser a la intuïció que aquesta societat és realment un matriarcat. Potser a una cultura que crèiem propera però que en realitat ens és tan llunyana...
Potser a tot això. O potser també als seus paisatges volcànics, curulls de flora inexplicable per a qui estem acostumats a paisatges de boscos de pi pinyer, blanc, roig, negre, d'alzines, faigs i roures, que creen uns cromatismes impensables i impressionants. Potser al seu clima que el mateix dia serà càlid (no calorós), clar i nítid, ventós, serè, fred, plujós i emboirat. Tot seguit, i no necessàriament per aquest ordre. Cada dia.
Aquest país, però, és el forjador del caràcter dels seus habitants: han estat capaços de votar sense complexos en referèndum en contra de les recomanacions del seu propi govern, deixant ben clar que les pèrdues que ha generat el capitalisme de casino, com en diu en Francesc Sanuy, que les pagui qui les va generar o que les assumeixi qui les va promoure. No com s'ha fet als països occidentals, amb l'excusa de què el sistema financer en sortiria malparat, on les pèrdues generades pels aristòcrates financers les pagarem entre tots, mentre els seguim enriquint, admetent amb el nostre silenci unes nòmines monstruosament immorals per excessives i fora mida. I tot això amb el consentiment culpable i fins i tot la benedicció dels nostres representants, elegits “democràticament”.
Envejo, doncs, als islandesos com a poble, des de la meva submissió catalana. Submissió a l'imperialisme castellà. Submissió a una pretesa democràcia pervertida a partitocràcia, que no vol sentir ni parlar de la divisió de poders, que no tolera que ningú es mogui “si vol sortir a la foto”, i que pretén, en canvi, dirigir fins a l'absurd les vides dels individus que formem la societat. Submissió forçada a una solidaritat injusta. Submissió a una societat intervencionista. Submissió a unes decisions com a mínim discutibles, preses per un auto-anomenat govern d'esquerres i progressista. Submissió, en definitiva, com a individu i també com a català.
I el que és pitjor de tot: submissió com a pare, ja que he de renunciar a la lluita per un futur millor per als meus fills.
Ho de de fer, com volen els nostres dirigents?
Doncs m'hi nego en la mesura del possible. Per això estic contemplant dues opcions: emigrar a algun país més lliure o lluitar al costat de qui, avui per avui, defensa una veritable regeneració democràtica, reforçant la dignitat individual com a pas imprescindible per a reforçar definitivament la dignitat del poble de Catalunya.
De moment, crec que hem de lluitar pels nostres espais de llibertat individual i col·lectiva. Per això estic orgullós d'estar associat a Reagrupament Independentista.
Encara que, finalment, deixeu-me practicar una mica del conegut escepticisme català: estic orgullós... de moment.
Però que duri!
Un any més tard segueix sent vigent, i ho puc subscriure de nou. Per això ara ho publico.
Comentaris