Porto lluitant per aconseguir les meves il·lusions d'ençà els quinze anys: la xicota, ara dona i mare, a punt de fer d'àvia; la primera feina, d'aprenent, aquesta figura inexistent avui; els estudis, inacabats; la mort del dictador; l'inici de la democràcia; la Generalitat recuperada; la segona feina, que em va permetre crèixer i conèixer paisatges i persones; els fills; les il·lusions, convertides en empresa; els éxits; els fracassos...la il·lusió en definitiva de viure.
En resum, m'he fet gran. Però no me'n sento. Més ben dit, no me'n deixen sentir. Per això crec que passaré directament de l'adolescència a la vellesa: em segueixen dient què he de fer, on de fumar (si fumo), on puc anar i on no puc anar d'excursió, malgrat que he estat sempre respectuós amb el medi ambient, fins i tot quan encara no era una forma perversa de guanyar-se la vida. No corris. No beguis. No mengis. Folla molt, però millor si no ho fas...
No sé si prefereixo el capellà del meu poble, quan jo era petit i anava a catequesi, i deia que ens quedariem cecs si ens tocàvem els genitals.
I és que ara, si fa no fa, fan el mateix i jo ja no soc petit, al menys m'ho penso: independència és decadència. Com a rima no està malament, però què vol dir això, que tindrem els fills a casa fins que se'ls hi giri el cervell i vulguin ser decadents? Però no culturalment decadents, no. Econòmicament i anímicament decadents, deu voler dir el nostre President de la Generalitat.
Com pot dir això una persona a qui se li suposa un cert nivell mínim de no idiotesa? El Sr. Montilla és llest. molt llest. Sap calibrar exactament el què passa, on passa i per què passa. Per això està al capdavant d'una institució que, ni que sigui pel què simbolitza, els catalans ens estimem. Però és una institució que no mereix personatges d'aquest tamany: independència és decadència... Des de quant ser una persona, un poble lliures, ha provocat infelicitat?
Més aviat a l'inrevés: retornar als camins de la il·lusió és fàcil si es deixa a les persones que prenguin les seves pròpies decisions, deixant per a l'Administració la gestió d'allò que és comú.
I avui per avui, retrobar la il·lusió col·lectiva està en poques mans. Si la retrobem , lluitarem de nou com a persones i com a poble. Voldrem ser, i serem, millors. Fins a l'excel·lència.
Per tant, independència és i·lusió. I il·lusió és excel·lència. Que també rima amb independència i en realitat sona molt millor.
Vull ser gran i exercir de persona gran, adulta, sense traves. Vull decidir. I vull decidir quedar-me a Catalunya, feliç, sentint de nou la il·lusió d'ajudar a fer i construir el col·lectiu del meu país. I no podré ser-ho mentre Herreras, Camachos, Mas, Durans, Montillas, Corbachos i companyia siguin al front d'unes institucions molt més dignes que aquestes persones.
Per això, ha arribat l'hora: ARA, SÍ, ARA TOCA!!
Comentaris