EL PSC TRENCAT DESPRÉS DE LA INDEPENDÈNCIA
Per fi s'ha tancat el llarg congrés a porta tancada del PSC, convocat després de la declaració unilateral de la independència de Catalunya feta pel Parlament i acceptada internacionalment per la majoria dels països amb representació a la ONU.
El fet que Espanya no hagi reconegut encara Catalunya com un país de ple dret no només ha creat incerteses al sí de la Unió Europea sinó també als partits polítics d'obediència històricament espanyolista. Entre ells al sí del PSC.
L'esmentat congrés, presidit per l'ex-President de la Generalitat, M.H. José Montilla, i flanquejat per l'aparell del partit al complet, al capdavant del qual els incombustibles Miquel Iceta i José Zaragoza, ha debatut llargament el seu futur i, com qualsevol parella esquerdada, ha arribat a un acord de separació.
Aquesta separació, malgrat el mutu acord, ha deixat força cadàvers polítics pel camí, que han ofert els seus serveis a altres partits del seu entorn, en concret a ERC, atesa la seva proximitat ideològica i de fet. Altres, una relativa majoria, han preferit associar-se a Reagrupament Independentista, atès que manté la seva transversalitat ideològica fundacional i, sobretot, l'esperit de regeneració democràtica que l'ha convertit en la força aglutinadora del vot i majoritària que ha permès al Parlament la declaració unilateral d'independència.
Fonts de total confiança consultades per aquesta publicació ens han informat de què el debat més intens s'ha produït al sí de l'antic PSC a l'entorn de la propietat de l'acta de diputat al Parlament de Catalunya, atès que en alguns casos recauen en militants unionistes. I també sobre si s'han de reclamar les actes de “diputados a las Cortes Españolas”, especialment pensant en els ingressos econòmics que això representa.
Constatem, doncs, que la independència de Catalunya ha agafat a l'antic PSC amb el pas canviat, malgrat els clars indicis de suport popular que l'independència tenia ja des de temps ençà. Alguns membres històrics socialistes han volgut raonar públicament sobre si l'excés de poder polític que havia ostentat aquest partit els primers anys del segle XXI a tots els nivells de les administracions no els ha allunyat de la sensibilitat real dels ciutadans de Catalunya, deixant-els en aquesta clara situació d'inferioritat davant d'altres partits polítics tradicionals, que han sabut estar amatents als canvis. José Zaragoza ha contestat als seus ex-companys que “el què ara toca és deixar-se de filosofies d'estar per casa i pensar com s'ha de fer per tornar Catalunya a l'stato-quo anterior”.
És a dir com a proveïdor de cabals a la “villa y corte”.
En l'adjudicació dels bens a cada part, s'han repartit fins i tot les sigles: la família socialista més arrelada al territori, representada per l'opció dels ex-consellers Castells, Maragall i Tura, ha considerat que en una Catalunya independent el Partit Socialista no necessitava la sigla “C” amb l'argument de que al nostre país de partit d'adscripció socialista només hi haurà el que ells representen. En canvi, el sector unionista ha preferit aplegar-se en un nou partit, que s'anomenarà PSOE-C (PSOE a Catalunya) amb una clara vocació de defensa de retorn a temps superats, és a dir a la inclusió de nou de Catalunya dins d'Espanya. Aquesta opció està liderada pel ministre espanyol de treball, José Corbacho, de la ministre de defensa Carme Cahcón i d'en Joan Ferran, aquell que fa uns anys -pocs- volia arrencar la “crosta catalanista”.
La sorpresa, un cop més, l'ha donada l'ex Molt Honorable José Montilla: Fent una nova demostració de la seva sorprenent capacitat camaleònica, s'ha alineat amb el nou PS de Castells i companyia.
Algun dels lectors és capaç d'imaginar-se que mai en els propers anys "El Periódico" publicarà una notícia semblant a aquesta?...
Si per un moment us ho heu imaginat i no heu agafat un atac d'angoixa és que sou una de les persones que podeu ajudar a fer-ho possible.
Doncs reaccioneu ara mateix!: És en be del futur dels nostres fills i de la nostra vellesa.
Comentaris