La vigília de Nadal varem fer allò que se'n diu dinar d'empresa. En família, gairebé. Com que va fallar un comensal, jo era el més vell de tots.
La xerinola pròpia d'aquests actes es va imposar en el primer tram de l'àpat. Però per allà els postres, la conversa va derivar cap a opinions més personals, transcendents i profundes. Cosa que realment és d'agrair, sobretot si les opinions provenen de gent jove, culta, i amb futur.
En un moment de la conversa, un dels assistents se'm va dirigir i em va preguntar retòricament si jo, com a pare, era més feliç gaudint de la felicitat dels meus fills o de la pròpia. Va reblar el clau posant algun exemple recent, amb lo qual em vaig estalviar l'obvietat de la resposta.
No crec que la proximitat del Nadal influís en la interessant conversa que es va desencadenar a rel de l'esmentada pregunta i de la qual vaig ser espectador privilegiat. No sempre es pot gaudir des de primera línia de converses enriquidores entre joves de vint-i-pocs anys.
En acabat, sol, vaig recordar les paraules que sovint empra la Ramona, una companya de Reagrupament, quan argumenta les motivacions que la van empènyer a “reagrupar-se”. Uns arguments que no són gens èpics i sí molt reals: simplement defensa que ara els pares i mares han de treballar per millorar el país que volen pel seus fills perquè han renunciat a fer-ho les persones que en tenen obligació. Malgrat que és a ells a qui hem delegat la nostra confiança i els nostres cabals, haurem de fer-ho nosaltres, els ciutadans.
També aquest argument és vàlid per a qualsevol pare o mare que s'estimi els fills. De qualsevol raça, credo, procedència geogràfica o llengua materna.
Per això el discurs de Reagrupament és universal. Malgrat que se'l vulgui mostrar com curt de mires i localista, de pagerols amb faixa i barretina.
Només des d'una òptica molt egoista hom pot creure que n'hi ha prou amb la millora personal. Això, deixant de costat que és un gran error, ja que aquella no va mai sola: sempre necessita la millora col·lectiva.
Davant d'això, el nostre discurs hauria de fer-se entenedor per a qualsevol persona que viu i treballa a Catalunya, i espera que els seus fills puguin arrelar-s'hi. O que no vol que els seus fills hagin d'anar a la recerca de societats millors en un mon globalitzat.
No només són els diners que ens desapareixen de les butxaques per aparèixer a mans de no sé sap qui, evidentment molt importants. El què fa mal és la manca de perspectiva de futur. Avui per avui, a Europa no s'hi va per una carretera d'un carril en cada sentit, ni en trens del segle passat, ni fent transbord a l'aeroport de Barajas. Avui cal anar-hi directament, amb agilitat, seguretat i coneixements.
Nosaltres, els de cinquanta anys i més, ja hem fet tard per lluitar per la nostra millora. Segurament ja ho varem intentar la dècada dels setanta i vuitanta, defensant i creient en un sistema polític anomenat democràcia. Però d'aleshores ençà les expectatives han deixat pas a unes realitats força més curtes, estretes i deformades que els objectius que ens havíem marcat.
Preguntem, doncs, com em van fer a mi, durant el dinar previ al Nadal:
Pare, mare, com et sents més satisfet o satisfeta?: veient la felicitat dels teus fills o gaudint de la pròpia?
Doncs ara toca treballar per redreçar-ho!
Comentaris