La nova presa de la Bastilla


Fa pocs dies havíem de sentir al nostre Molt Honorable actual dient una frase tant gloriosa com la que segueix: “Estic convençut que el
tema de l'Estatut acabarà tant bé com el tema del finançament”.

Si no fos per la seriositat i el respecte que em mereix el President de la Generalitat com a institució, hauria de dir que l'home se'n fotia. I amb perdó pels lectors.

Però, en reflexionar, hi vaig parar esment: no deia res que no fos veritat. L'Estatut/et acabarà igual que el finançament. És a dir, serà una nova burla al poble català en general, però en especial a aquelles persones que dediquen una petita part del seu temps al futur col·lectiu de Catalunya.

El què passa és que el Sr. Montilla, en tant que representant màxim de la nova aristocràcia catalana, ha de donar titulars com aquest. Cal que els altres aristòcrates (alts funcionaris, càrrecs de confiança, alts directius d'entitats financeres i de grans companyies semipúbliques, diputats, alguns alcaldes, alguns regidors, la majoria de càrrecs de partits polítics consolidats, etc.) vagin escoltant al pseudo-monarca declaracions com aquestes, ja que són una clara defensa del seu statu-quo cortesà.

Com el l'època de la Revolució francesa, la cort no escolta la veu del carrer. Va a la seva, ignorant les veus plebees, les demandes de la “xusma”... I a més a més, nosaltres, els plebeus, li proporcionem coartada a l'aristocràcia en escollir-la de nou cada quatre anys!

Afortunadament, hi ha una munió de moviments cívics honestos que han incorporat a gent seriosa i “normal” (és a dir gent que els seus ingressos no depenen de la política professional) al món de la política, però entesa com a servei al país.

Un dels resultats ha estat l'organització de referèndums “privats” a nivell municipal a l'entorn de la pregunta sobre la independència de Catalunya. Un moviment capaç d'aplegar a centenars de voluntaris treballant-hi sense cobrar i a una suma important de petites aportacions econòmiques. Això seguint el lideratge d'unes persones que l'han acceptat amb responsabilitat, humilitat i generositat, excepte en algun cas esporàdic. Factors que estan fent possibles aquestes consultes populars sense gairebé cap mena de suport públic (no sigui que l'administració estatal amb els seus advocats falangistes i jutges neofatxes s'enfadi!), però les quals ningú amb dos dits de front podrà deslegitimar.










Un altre dels fenòmens provocats per la moderna cort aristocràtica ha estat l'èxit de participació a Reagrupament, basada també en la feina de multitud de gent voluntària, que hi ha treballat fora d'hores, amb responsabilitat, humilitat i generositat.

Aquests fenòmens em fan preveure, amb alegria, una nova presa de la Bastilla. Però aquesta vegada a Catalunya i d'una forma incruenta i simbòlica. I la banda sonora serà els Segadors, el Cant de la Senyera o l'Estaca, en lloc de la Marsellesa.

El que em fa fins i tot una certa gràcia és la ignorància en la que es mou l'actual nova aristocràcia. La bombolla on viuen no els deixa veure que tan ells com les institucions que governen estan obsolets.

Entre d'altres mancances, no veuen que són més pobres. El país és més pobre en conjunt i, per tant, tots som més pobres. Això fa que no es pugui governar gestionant els mateixos cabals. Ni que es pugui seguir percebent a títol personal els mateixos ingressos, o més, com fins ara. Perquè seria just al contrari del què està passant a la resta d'àmbits del país. Per això està fora de lloc qualsevol augment d'impostos encaminat a mantenir privilegis personals de la nova aristocràcia o de serveis públics de difícil justificació.

Aquest clam que ja fa temps que som uns quants que el fem des de la nostra “ignorància” de plebeus és un dels motius que ens unirà per prendre la nostra Bastilla simbòlica. Només cal que el sapiguem utilitzar com cal per trobar-nos amb uns resultats sorprenents a favor de la regeneració democràtica i, de retruc, de l'independència de Catalunya ja que es demostrarà l'únic camí per aconseguir aquella. Com es va demostrar a la dècada dels setanta que l'únic camí per recuperar la democràcia passava per deixar que els capdavanters del moviment fossin catalans, acostumats, malgrat les lleis repressores vigents aleshores, a practicar-la en entitats, clubs, associacions de veïns, associacions de pares i mares, i en qualsevol reunió on s'hagués de prendre alguna decisió amb la participació de més de dues persones.

Liderem sense por, doncs, el camí de la regeneració democràtica i de l'independència de Catalunya també als barris i localitats de tendències “psoistes” i de la nova (nova?...: deu ser per la diferent religió, o pel color de la pell...) immigració.

Comentaris