Es pot viatjar per molts motius, alguns dels quals són per motius de feina, altres per lleure, altres de mixtes, alguns per raons familiars...
Però efectivament: viatjar només ens deixa al record sensacions. Sensacions que, si voleu, intentarem plasmar en fotografies, en vídeos, en postals que comprem i en aquells “souvenirs” en els què malgastarem part del pressupost que havíem destinat a viatjar.
Però en realitat, el bagatge que ens fa ser millors i créixer com a persones són les sensacions que ens endurem amb nosaltres de la zona visitada, tan li fa si el motiu del viatge són negocis, és el lleure o la professió. La llum, les olors, els colors, els menjars, la cantarella de l’idioma, el volum de les converses, els costums, els horaris, la puntualitat, la netedat dels carrers, el tracte amb les persones, les salutacions i, per descomptat els coneixements específics. Tot ho arxivem com a sensacions.
Aquestes sensacions van formant en el nostre cervell un sumatori de coneixements inconscients, intuïtius, que un cop som capaços de recuperar-los i de transmetre al nostre entorn habitual, el modifiquen una mica.
Si en una societat com la catalana, força oberta a viatjar, fóssim capaços de sumar aquestes petites sumes individuals de coneixements als coneixements adquirits per aquells ciutadans que han passat part de la seva vida fóra de Catalunya amb l’ànim d’aprendre, Catalunya evolucionaria amb una empenta de tal magnitud que sens dubte hauríem après a evitar la mediocritat i la miopia intel·lectual de les persones que governen el nostre destí com a poble i que ens acaba afectant, per tant, individualment a cadascú de nosaltres.
Estic convençut que Catalunya es lleva cada dia i es posa en marxa com a societat organitzada d’una forma inercial, mercès a les persones que tenen cura de cada petita tasca diària, sigui fer anar un autobús, ja sigui dirigir el trànsit des de la central, ja sigui assistint a la feina d’infermeria que hom desenvolupi, ja sigui escombrant els carrers de qualsevol vila o ciutat del país. Perquè si depengués dels nostres governants directament, possiblement s’aniria parant mica en mica el funcionament de la quotidianitat, com passa amb la majoria d’aspectes que depenen directament d’ells.
Salvant honroses excepcions.
Si els coneixements positius arrabassats a les societats que visitem
els contraposéssim als d’aquelles persones que l’únic viatge que fan és als seus lloc d’origen, o que no tenen la curiositat i l’empenta necessàries per viatjar amb els ulls i les orelles ben oberts, segur que ens evitaríem ridículs socials de tal magnitud com els de l’afer Noa per part d’un dels partits al Govern, o de tal calibre d’insensatesa com les declaracions fetes des de l’apoltronament pel Sr. Puigcercós, intentant recuperar un tren que ja se li ha escapat. Ambdues actuacions fetes el dia commemoratiu de Catalunya com a nació.
La primera, el cas de la cantant Noa, demostra a tots els nivells possibles que encara no tenim al capdavant de les nostres institucions gent de la suficient talla per a governar de veritat un país. Ni tan sols una comunitat de veïns.
La segona va ser un intent descarat de tornar a ensarronar el poble de Catalunya intentant apropiar-se indegudament de la feina ben feta realitzada per grups de gent enquadrats encara en la societat civil, però que sens dubte serà la que es farà càrrec de dur el nostre poble a l’independència raonada, i a la regeneració política.
Gent anònima, que s’ha fet al país i ha crescut treballant pel país. Segurament aportant allò que ha vist i sentit i investigat en altres societats. Gent que en viatjar s’ha reafirmat en la seva catalanitat, oberta al mon, gens tancada, a l’inrevés del què pretenen aquells que ens volen veure subjugats per sempre, només creant riquesa perquè ells la puguin malmetre.
I és que per a poder donar, primer s’ha de tenir. Siguin coneixements, siguin bens materials. I a Catalunya per no tenir, no tenim ni llibertat plena. Ni com a poble, ni individualment. Començant pels governants de casa i acabant pels nostres dominadors exteriors, no existeix la llibertat d’expressió, ni tan sols d’actuació.
Per això em temo el pitjor en referència als grups de gent que treballen per la independència de Catalunya. Crec que les administracions estan esperant l’organització d’aquests grups per poder aplicar amb la màxima duresa la “Llei de Partits”. I justament aquí és on crec que hi ha la feblesa més gran del nounat Reagrupament, si es va consolidant la volada que en aparença té.
Lo qual em remet de nou al començament: Cal viatjar i conèixer de primera mà el cas escocès, l’irlandès i el quebequès. Però també el kosovar, l’islandès, el de les Repúbliques Bàltiques o el de la Illa Maurici i les Seychelles. I a casa, posar a treballar aquests grups de gent que, com en el cas d’Arenys de Munt, han tingut resposta per a cada contingència que ha anat sortint. Gent preparada per plantar cara a un poderós rival que no té per costum afluixar, fent servir fins i tot les males arts –no sé fins a quin nivell de males arts, actualment- per aconseguir els seus objectius.
Viatjar no es pot deixar de banda. Encara que només sigui de tant en tant. Però s’ha de fer amb els ulls i les orelles ben oberts, deixant-se amarar de l’esperit del poble i de les persones que visitem. I aprendre, aprendre, per després millorar el nostre poble i les persones que el conformem.
Comentaris