Permeteu-me que comenci aquest escrit amb una referència personal: soc un empresari petit i català.
El substantiu, per ell mateix, no és indicatiu de res. Però els dos qualificatius posteriors indiquen clarament que pertanyo a aquest vast mon de víctimes d’una situació creada per tercers a les quals, finalment i amb una habilitat extrema, aquests tercers ens han encolomat la culpabilitat de tot el que es refereix al tema crisi econòmica i, a Catalunya, als inicials responsables de la “desafecció”.
D’altra banda, aquesta especial situació ens ha situat a tots els petits empresaris catalans (que a Catalunya som majoria aclaparadora) en unes talaies privilegiades des d’on podem albirar la realitat del país, que no és altra que la realitat de la seva gent, i que jo he procurat anar recollint una mica al meu bloc a mesura que l’he viscuda.
D’un costat, els treballadors de pimes han entès més fàcilment la problemàtica dels seus empresaris per poc bé que aquest els hagin tractat durant aquell llarg període de bonança econòmica. Cosa absolutament impensable en crisis anteriors.
D’un altre costat, el sentiment d’impotència davant dels tercers que he anomenat abans ha sembrat una llavor també impensable en un empresari petit i català: la de que cal buscar-se la vida fora de Catalunya, fins i tot emigrant, si cal!
I aquells tercers, sense adonar-se de res, segueixen esprement la mamella a la qual s’han amorrat, sense buscar solucions reals a una societat real, amb una visió absolutament allunyada dels paràmetres que calen perquè el país segueixi rutllant.
I qui són aquests tercers que esmento? Doncs, la nova aristocràcia: polítics que es perpetuen en l’administració, funcionaris de mig i alt nivell que fan i desfan segons els interessa a ells, als seus amics o als seus dirigents polítics, i directius de grans empreses de client captiu, incloses aquí les grans entitats financeres.
Els primers encara estan immersos en la creença de què la mamella rajarà sempre i sense gaire esforç, per això augmenten taxes i impostos sense control i endeuten més i més les administracions, en lloc de decidir-se a fer polítiques d’austeritat econòmica, bo i estudiant molt bé a quins sectors s’han de dirigir les ajudes, amb criteris tècnics, imparcials i rigorosos. Però no: als polítics els cal mantenir el vot capturat amb la política de la subvenció indiscriminada i del subsidi personal, que tant bé els hi anat fins ara, especialment als del PSOE i als seus incondicionals del PSC.
Als segons, “la voz de su amo”, quan no s’agafen la justícia per la pròpia ma, administren sense fre uns recursos escassos sempre en bé de l’esmentada nova aristocràcia, oblidant-se de la gent treballadora i, molt especialment, de les pimes. Sense tenir present que són aquests dos trams de població els que realment a costa del seu esforç, fins i tot de salud, el país se’n sortirà. O potser per això mateix pensen que no cal ajudar-los, perquè sempre se n’han sortit, malgrat les traves perpètues que posen les administracions.
I els tercers són els externs, directament beneficiats per la situació: els seus ingressos no minvaran ni un cèntim, ni tan sols si ho segueixen fent tan malament com fins ara. En canvi les seves directrius cap als grups de treballadors i pimes han canviat tan radicalment com demostra l’exemple de les targes de crèdit: han passat de pretendre encolomar-te una VISA OR simplement perquè la teva nòmina superava un determinat import, encara que no la volguessis, fins a negar-te una VISA standard amb qualsevol excusa peregrina, com la d’un rebut de telèfon mòbil retornat pel qual surts a un llistat absolutament il·legal que corre d’ordinador a ordinador, de cap a cap del país.
A tot aquest còctel, afegim-hi la política catalana: una farsa d’un calibre tal que ni jo mateix em pensava que tingués fetge d’assumir-la ni tan sols el Sr. Montilla, vell conegut, i l’aparell del seu partit, corromput per l’excés de temps en el poder i, ara a més a més per l’excés de poder. La deriva “chavista” del PSC, amb els Zaragoza, Iceta, Ferran, Bonet, Fuentes, Montilla i tants altres noms, és tan descarada gràcies a la sensació de poder absolut que tenen: han sabut enterrar a l’oposició o bé amb la política del subsidi (ERC i ICV), o bé mercès als seus propis errors (CiU, PPc i C’s), o en el cas espanyol emparant-se en alts funcionaris de la justícia (PP).
Decididament, si el país se n’ha de sortir no serà gràcies als esmentats “tercers”, la nova aristocràcia catalana, sinó malgrat ells. I ho hem de fer des de baix. Per això és imprescindible que aquella part de la societat catalana que habitualment deixa en mans dels dirigents les responsabilitats de govern s’impliqui en la política, d’una forma transitòria si voleu, fins aconseguir la regeneració política que ha de significar la proclamació unilateral de la independència de Catalunya.
Per fer-ho, però, és imprescindible la generositat de tots els que estiguem decidits a formar part d’aquest moviment polític, gairebé de revolució incruenta. Permeteu-me ser groller: no ens la podem agafar amb paper de fumar!!: qualsevol aportació als dos objectius bàsics, esmentats abans, s’ha d’aprofitar, vingui d’on vingui, amb l’única condició que el saldo que deixi sigui positiu cap als dos objectius. Sense que per això calgui que siguem il·lusos, és clar.
M’he començat definint com a empresari petit i català. Habitualment de la mena de gent que no se significa políticament, malgrat tenir ideals polítics com la majoria. Però que només pensa en els objectius empresarials, que treballa moltes hores a canvi molts cops d’un sou minso, si el comparem amb els de consellers de grans empreses quin únic mèrit és haver encertat el color del carnet polític. Gent que suma i aconsegueix objectius. I m’he definit amb la voluntat de fer arribar un missatge a totes aquelles persones conscients que, com jo, estimin el país on viuen i treballen o fins i tot hi van néixer. El missatge de què ens necessitem mútuament per aconseguir els dos objectius més ambiciosos que mai ens haguem proposat, la independència i la regeneració política, en benefici del país i per tant en benefici nostre com a part integrant que en som.
Si som capaços de deixar de banda el paper de fumar en la política, farem pinya i segur que evitarem fer llenya.
I avui per avui, la pinya es fa al voltant de Reagrupament.
Comentaris