|
|
| |
| | |
|
| | |
|
| |
| |
La definició del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana no refereix el vocable de referència a cap època històrica en concret.
I fa be.
Perquè malgrat que els senzills mortals, quan pensem en l’aristocràcia, la situem als regnats de l’Edat Mitjana, o a l’època de les monarquies absolutes, potser en Versalles i Lluis XIV, o fins i tot en els Lords anglesos. Però sempre la imaginem més aviat com quelcom ja superat.
I això no és així. L’aristocràcia segueix viva i existent.
L’aristocràcia era endogàmica: la dificultat per formar part de la Cort era extrema.
L’aristocràcia vivia amb l’esquena dreta, a costa de les recaptacions, requises, multes, delmes i impostos cada cop més voluminosos, que se li exigien al poble.
L’aristocràcia donava suport a un o altre llinatge reial en funció dels seus propis interessos, amb intrigues només comprensibles dins del seu entorn.
L’aristocràcia, és a dir els aristòcrates tenien el perill de ser apunyalats per l’esquena per propis o estranys, però sempre pertanyents al cercle aristocràtic.
L’aristocràcia difícilment estava a primera línia de combat. En canvi enviava les tropes a morts gairebé segures, sinó per una causa per una altra. Si no eren les armes del contrari, eren les malalties, la fam , la set o l’esgotament.
No crec que sigui necessari relacionar els paral·lelismes, però pot ser distret fer-ho:
Els nous aristòcrates formen part d’un grup endogàmic: qui ha estat polític rellevant avui, demà seurà a un Consell d’Administració (o més) i demà passat pot dirigir el CAC, per exemple.
Els nous aristòcrates viuen a costa de les recaptacions, requises, multes, delmes i impostos cada cop més voluminosos , que se li exigeixen al poble.
Els nous aristòcrates donen suport públic i privat sense cap mena de rubor ni pudor ara a un grup polític o econòmic, ara a un altre. Ara defensen uns arguments i al cap de mig any, defensen els diametralment oposats. Mentrestant, els suposats contraris fan el mateix, recíprocament.
Els nous aristòcrates només tenen el perill de ser apunyalats per l’esquena per altres nous aristòcrates. Sigui per incauts o per nouvinguts.
Els nous aristòcrates mai són a primera línia de combat. S’omplen la boca de polítiques socials, es barallen per legislar lleis a favor del poble, que mai s’acaben complint. Només es fan complir aquelles que fan passar per l’aro al poble, o que ajuden a fer més voluminoses les recaptacions, multes i delmes.
Pot ser divertit repassar-ne alguns exemples:
Grup endogàmic: llistes tancades; d’alcalde a president de la Diputació, a ministre, a Conseller de la Generalitat, a portaveu de grup parlamentari, per finalment entrar a formar part d’algun consell d’administració de SGAB, TMB, de Caja Madrid, de Repsol o ves a saber quina gran empresa.
Ingressos públics: Els ingressos dels nous aristòcrates sempre tenen a veure o amb sous públics o amb sous privats d’empreses amb mercats captius. I no són mai sous mileuristes .
Variabilitat en les aliances: aliances contra natura, impossibles d’explicar. Exemples?... Fàcil: PP-PSOE a Euskadi; els “nostres” tripartits; PP-CiU; això quan no es donen simultàniament dues situacions antagòniques, a diferents llocs o époques. O avui defensem el nou Estatut i demà estarem en contra del nou finançament autonòmic. O a l’inrevés.
Alguns apunyalaments per l’esquena: Pasqual Maragall pel PSC; Herrero de Miñón i Hernández Mancha pel PP; Josep M. Sala pel PSC i el PSOE; Xavier Vendrell i Josep M. Carod per ERC; Vera i Barrionuevo pel PSOE; Ruiz Mateos i Mario Conde, pel govern del PSOE; Macià Alavedra i Miquel Roca per CiU; Antoni Bassas per Catalunya Ràdio... La llista és molt llarga, acabeu-la vosaltres, si podeu....I això només en 30 anys!
Primera línia de combat:
La llei de la dependència que no s’acompleix, ni s’intenta; en canvi els límits de velocitat irracionals d’en Saura, sí que els compleix el poble (no faltaria més). L’Estatut nou, aprovat al Parlament, aprovat en referèndum pels catalans, ratificat a les Cortes, ni es compleix, ni s’intenta, ni tan sols hi ha un polític que gosi defensar-lo; en canvi , quantes denúncies no hi va haver durant el darrer estat d’alerta per sequera, per un jardí regat o una piscina omplerta?. Els pressupostos generals de l’estat en relació a les inversions a Catalunya s’incompleixen flagrantment amb total impunitat; en canvi, si un català s’endarrereix algun dia en el lliurament de la declaració de renda, té la multa assegurada.
I les llistes es poden allargar tot el què vulgueu.
L’únic que ha canviat doncs aquest segle XXI és que els aristòcrates no tenen títols de barons, ducs, cavallers o reis. Avui són polítics i sindicalistes, banquers i executius de grans empreses, i periodistes de gran tirada. Els alts estaments de l’església catòlica ja n’han quedat també fora: d’aquí neixen les seves amargues queixes.
És evident que fa falta la regeneració de la política i dels polítics. I aquesta regeneració només pot fer-se des de baix, des del poble, des del votant, implicant-se més en política, en la política del dia a dia, per no deixar que la segueixi fent en exclusiva aquest grup de nous aristòcrates, i obligant així a fer-la més racional i que doni servei real a la societat real. No podem defugir-ne. Ens hem de comprometre amb aquesta regeneració, especialment la gent que estem farts de què ens prenguin el pèl.
Els catalans a més a més ho tenim ben fàcil, si escollim el camí de la independència.
O és que no us heu sentit indignats per les diverses macro campanyes publicitàries sobre el finançament que han engegat els partits polítics amb els nostres diners?
Jo, sí.
Comentaris