El dissabte dia 27 de juny hi havia convocada una manifestació per part de diversos col·lectius que estan explícitament a favor de la independència de Catalunya, com a Estat sobirà dins de la Unió Europea. I jo diria que estava pensada per a aquell “català emprenyat” que es va dir al seu dia.
Emprenyat per la presa de pèl contínua que representen els governs socialistes de la Generalitat i de l'Estat. Emprenyat amb els polítics que diuen defensar els interessos dels catalans i, a la pràctica, l’únic que defensen és la poltrona o la menjadora pròpies. Emprenyat fins i tot amb sí mateix perquè veu que el seu esforç democràtic no dona cap mena de resultats. Ni amb paciència, ni sense. Ni amb servilisme, ni sense.
Escoltant les converses entre els manifestants, que són la realitat de la gent del carrer, hom acabava escoltant en un moment o altre les mateixes frases: “és que ja n’hi prou...és que hem de fer-hi alguna cosa...és que no hi ha dret al sotmetiment en què ens tenen...”
Hi havia gent de totes les edats i condicions. Gent pacífica: “els catalans som així, gent de pacte...” deia una senyora a la seva filla, sens dubte adoptada, d’origen biològic xinès.
En aquest sentit, una anècdota que em va impactar personalment va ser l’estona en que duia al meu costat un noi de raça negra, trenta-cinc anys més jove que jo, enarborant una senyera amb orgull mentre preguntava en un perfecte català a qui l’acompanyava detalls de l’acte.
Però que som un poble esquizofrènic va quedar ben clar quan la comitiva va arribar a les portes del Parlament de Catalunya, on esperaven deu diputats. Habitualment el Parlament d’un poble, escollit democràticament, representa la sobirania d’aquest poble, i els seus integrants ho manifesten amb orgull. A un Parlament no cal demanar-li que faci un acte de sobirania, ja que està en la seva pròpia definició com a tal.
Excepte al nostre Parlament.
Quina tristesa la sentida aquella estona, en la que uns diputats del Parlament que representa teòricament la sobirania catalana, havien de dir si es comprometien a defensar-la o fugien d’estudi: Els d’ERC van signar; els de CiU van fer l’orni. Els altres ni hi eren, ni se’ls esperava: PSc, PP, Iniciativa i Ciutadans.
Quina gran tristesa haver-se de veure davant de l’edifici del Parlament de Catalunya exigint als seus actuals estadants que no oblidin qui són i a qui i què representen!
Quina enorme tristesa vaig sentir mentre estava palplantat davant de l’edifici que va ser símbol de la renaixença política després del franquisme, el qual vàrem reivindicar i dins del qual hom no pot deixar de sentir reverència i respecte envers les persones que van lluitar i sacrificar-se per nosaltres, el seu futur. Respecte absolut, fins a posar-nos la pell de gallina per tot el què representa el Parlament. El primer, diuen els historiadors.
Quina infinita tristesa!
Comentaris