Cada cop que hi penso, ho veig més clar: l'estalvi, aquest estalvi que les classes treballadores, populars, professionals i classe mitjana baixa hem mitificat perquè ens ha costat molt d'aconseguir, generacions senceres en alguns cassos, és el que ens ha matat econòmicament i, de retruc, anímicament.
I políticament.
Especialment als catalans, tant estalviadors, nosaltres.
I per què?...
El procés és d'una lògica aplastant i em sap greu no haver-hi reflexionat abans: bàsicament és degut a la globalització mundial i a la falta de perspectiva que des de la nostra situació (casa-treball-casa-treball...cap de setmana, casa-treball-casa, etc fins a l'infinit) no hem parat a pensar-hi, ni els nostres assessors, tan previsibles ells, ens n'han fet cinc cèntims. I els que ho han vist ho deuen haver dit en veu mol baixa, tan baixa que només ho deuen haver sentit els seus budells...
Nosaltres, classes populars, mitjanes no altes, professionals, pimes, a quina mena d'estalvi podem aspirar? Deixeu-me dir-ho: a un estalvi modest. Més o menys, però modest en relació a les grans quantitats econòmiques que es mouen. I on l'invertirm? En un alt percentatge en bancs i caixes, i en altres tipus d'entitas financeres, una part en renda variable, en un immoble (o dos), i una altra part en renda fixa.
En els tres primers cassos, els nostres estalvis, que a partir d'ara ja no seran mai més paper moneda, sinó simples zeros escrits sobre paper de 80 gr.(o en la pantalla de l'ordinador), en realitat els hem posat a les mans d'uns senyors que no coneixem de res i que els gestionaran, juntament amb molts altres casos com el nostre, fins a sumar quantitats difícils d'imaginar.
I és aquí on comença a pesar la nova situació motivada per la globalització, i es creen gestores internacionals de grans fons d'inversió, de grans plans de pensions corporatius o personals, gestors de grans capitals, tant i tant grans que pel seu pes són capaços de decantar tendències econòmiques i, per tant, tendències polítiques, socials i fins i tot filosòfiques i educatives.
Aquests moviments són a l'origen de l'actual crisi econòmica, que en principi només va ser financera però que, amb l'habilitat que els és habitual, les entitats financeres han acabat repercutint sobre treballadors, famílies i petites i mitjanes empreses. No ha repercutit sobre les grans empreses perquè, en realitat, els perjudicats acabaran sent els mateixos petits estalviadors que van invertir-hi directament, i si no a través dels impostos que es faran servir per reflotar-les, o bé mitjançant els esmentats fons, gestionats per persones innominades, anònimes, però que són els veritables beneficiats de l'actual situació crítica.
Provocada, potser?
En el món de lliure mercat que ens ha tocat viure, cal que el diner corri. Però que corri a nivell de carrer, consumint. Cal que l'estalvi sigui tan sols l'imprescindible, especialment a Europa on l'estat social del benestar ha assolit quotes envejables i envejades. No es necessiten grans bancs con el Santander, el Deutsche Bank, o "la Caixa", o grans corporacions com la General Motors, Repsol o Endesa. S'han de substituir per entitats de mitjana i petita dimensió dinàmiques, àgils i capaces de fer coalicions per afrontar grans projectes globals, però en què el poder no estigui concentrat. Cal retrobar-se amb l'antic concepte de competència. Això farà que augmenti la productivitat per definició i allunyi el perill real actual d'un món d'esclavatge de les persones a mans de les corporacions, tant asèptiques elles, tant anònimes... i tant grans.
I de retruc ens estalviaríem el penós espectacle que els nostres "polítics" professionals estan donant i els podríem substituir per polítics de veritat, de carn i ossos, amb ganes de servir a la societat i no a unes corporacions que dominen el paisatge mirem en la direcció que mirem.
Si els polítics poguessin administrar una societat en què els seus interlocutors fossin d'una dimensió inferior al de l'administració que representen, amb tota seguretat que ens estalviaríem els xantatges que hem viscut recentment de la Nissan o la Volkswagen a casa nostra, i podrien exercir de polítics. Si no, que li preguntin al ministre Sr. Sebastián, que encara li fa mal el clatellot que els banquers li van etzibar després de què s'atrevís a renya-los públicament perquè no donaven crèdit a famílies i pimes, malgrat que era -i encara és - veritat.
El diàleg és desigual entre una persona que té un molt bon sou i una altra que els seus ingressos són cent vegades més alts. És tan desigual que es converteix en un monòleg, covertint el diàleg en inexistent. No cal ser gaire intel·ligent per fer aquesta afirmació, només tenir sentit comú, i haver-s'hi trobat algun cop.
Això provoca que les nostres democràcies occidentals en realitat estiguin en mans de gent anònima a qui mai hem escollit, ja que és aquesta gent qui mou en realitat els fils dels governs "democràtics".
Per tant, necessitem algú que en aquest món nostre occidental li posi el cascavell al gat, i comenci a legislar en aquest sentit. El Parlament europeu, tant anònim ell, si tingués competències polítiques reals, seria una bona seu on iniciar-ho per, en cascada, obligar a les administracions i als seus representants a anar prenent mesures en el mateix sentit. I, amb el pas del temps, la mediocritat que s'ha instal·lat en la política a tots els nivells hauria forçosament de deixar pas a líders amb capacitat de gestió, capaços, valents, generosos i amb un sentit gens patrimonial de la política.
Que són els que estic reclamant des de l'inici d'aquest bloc. I que és el que ara començo a llegir i escoltar que reclama altres persones com jo, persones que no som ningú, només gent ras-i-curt.
I que forma part d'allò que en Carretero s'atreveix a dir els darrers dies: és necessària la regeneració política.
Comentaris