Aquesta que he fet avui ha resultat ser una excursió matinal, no prou lluny de tot arreu, molt apte i aconsellable per a velles (que ja no belles) glòries de l’excursionisme, que encara ens resistim a limitar-nos a quedar al sofà a explicar les batalletes de fa anys i panys.
Lluny dels banys d’adrenalina en què s’ha convertit anar a la muntanya o de les grans gestes, és una matinal que ens permet fer el vermut d’abans de dinar amb aquell grau de satisfacció íntim que el fa més plaent.
La sortida és al corriol que surt de la carretera del Monestir de Montserrat cap a Can Massana, a pocs metres del trencall amb la carretera de Monistrol, al mateix lloc on s’inicia el camí del Monestir pels Degotalls, que està molt ben senyalitzat.
Pugem les tosques escales que uneixen la carretera amb el corriol dels Degotalls i de seguida el deixem per anar cap a la dreta, per un corriol que s’endinsa en el torrent anomenat Canal del Gat. Ben aviat hem de fer cas de les marques grogues cap a la dreta, encara que ens separin de la canal, ja que per dins del torrent no passaríem: us ho garanteixo.
Avui no, però aquest error ja el vaig patir fa temps. Seguim, doncs, les marques grogues i ens enfilem per un corriol força dret que, al cap d’un temps ens enfrontarà a tres o quatre passos en els que cal posar les mans a terra i grimpar una mica.
En un d’ells, una mica desplomat, hi havia hagut una corda, però ja no en queda ni rastre.
En 35 minuts de forta pujada, s’arriba al trencall del GR que va de Santa Cecília a Sant Benet, camí de bon fer i amb unes vistes força agradables. L’agafo en direcció a la dreta i uns metres més enllà trobo el trencall a mà esquerra del corriol que enfila la Canal Plana.
Com podeu imaginar, de pla només en té el nom, la canaleta de marres, però es deixa pujar sense haver de posar les mans a terra, per un corriol caminer (ah!...deu ser per això que en diuen Canal Plana!...).
En aquest punt se sent de fons una remor sorda, que deu ser la de les carreteres de Monistrol i de Can Massana, el petar greu de les motos de gran cilindrada, com en diàleg amb les corbes de la carretera, i el xiulet del cremallera que recorda el de Núria. Més a prop, el vent que mou les fulles dels arbres i dels boixos que han deixat de ser arbustos per sumar-se al bosc d’alzines, i el cantar alegre dels ocells.
I encara més a prop, tan a prop com si el tingués dintre meu, el batec desbocat del meu cor i de la meva respiració, que intenta donar als meus pulmons tot l’aire que siguin capaços d’engolir.
En 30 minuts més de bufar, aproximadament, arribo al Coll de la Canal Plana
, des d’on ja s’albiren les valls interiors d’aquest petit mon que és el massís de Montserrat: la serra de les Lluernes, el Camí de Sant Geroni, les antenes i el mirador de Sant Geroni...el Cavall Bernat queda amagat però és allà, sens dubte... I ara, vés per on!, cauen gotes de pluja!
Què faig?: segueixo o me’n torno?...Llavors recordo la dita que de covards ningú se’n recorda, i segueixo. Ara que, de valents mullats no sé si se’n recorda algú...
Sigui com sigui, agafo en direcció a l’esquerra, vorejant la Roca de les LLuernes, fins a veure una fita tradicional que indica un corriol que deixa la comoditat del què trepitjo i s’enfila a l’esquerra per un clap de roca decididament en direcció Est cap al visible Pas dels Flautats. De seguida es troben marques blaves. El camí va a buscar la base de la paret de la Roca de Sant Salvador i es converteix en un corriol típic a la base de les roques montserratines:
puja i baixa, salta arrels i soques per finalment trobar-se amb una canal força dreta però fàcil de grimpar,
aprofitant la vegetació i les preses que sempre trobem a la roca montserratina. En aproximadament 15 minuts des del Coll de la Canal Plana sortim al Pas dels Flautats.
Des d’aquí trec el nas per una bretxa des d’on hi ha una magnífica visió de la paret Nord de Montserrat,
i començo a baixar seguint les marques blaves, pel mig de la vegetació, per un simulacre de corriol força dret que em porta cap a la meva esquerra, al coll de la Momieta, en 5 minuts escassos. Segueixo baixant, no sense admirar les agulles montserratines i els escaladors que s’hi enfilen,
pel mateix corriol que s’ha fet més dret fins que, en uns altres 5 minuts, em trobo en la base de la Momieta, a la meva dreta, on el corriol es bifurca: a la dreta una aspa blava diu que no, i a l’esquerra un senyal blau ben clar diu que sí.
Jo, tossut de mena, cap al pas barrat, i surto a un mirador amb una vista realment espectacular per sobre de l’ermita de Sant Benet i de les runes de la Trinitat, amb la Mola a tocar, a peu de les grans parets de la Mòmia, amb els Gorros a la vista, amb l’estació de dalt del funicular de Sant Joan ressaltant.
Aquí és on em permeto de menjar un préssec que està d’allò més bo... La veritat és que estic seguint les indicacions publicades a la revista Excursionisme de no sé quan de temps fa, en la què es descriuen diversos itineraris per Montserrat, i a la qual he d’agrair la matinal d’avui.
Reprenc el camí, tornant a la bifurcació esmentada abans, i començo a baixar per un corriol pel mig de la canal que és de tot menys un corriol. Sort de les marques blaves que hi ha de tan en quan! La pendent ha decidit ser definitivament forta i sento com es desenvolupa en mi el parentiu amb els micos: agafat, penjat literalment de branques, vaig baixant. Penso en allò que diu un amic meu: que cara avall fins i tot la merda corre.
Tot plegat dura 5 minuts. El temps que trigo en arribar des del mirador fins al corriol que, planer, enllaça el refugi de Sant Benet amb l’ermita de la Trinitat. Jo agafo cap a la meva esquerra, en direcció a la Trinitat, que es veu allà mateix, hi passo per davant,
i en uns 5 minuts més arribo al GR que uneix Santa Cecília i el Monestir passant per sota Sant Benet. Giro de nou a l’esquerra, direcció Santa Cecília, i segueixo el camí que, en pla i baixada, em durà de bell nou a la Canal del Gat.
Aquí el paisatge humà ha canviat. És més familiar. Fins i tot, si se’m permet la llicència, les dones vesteixen més... vistoses, menys masculines...
Bé, en 10 minutets de caminar a bon ritme, ja que el camí ajuda a fer-ho, arribo al trencall per on fa un parell d’hores he pujat. Giro, ara a la meva dreta i apa, a recordar-se de nou dels meus avantpassats: de branca a arrel i d’arrel a soca, fins arribar als trams de desgrimpada on, amb les mans a terra, baixo els ressalts amb poca dificultat.
Però al segon ressalt, sento un xiulet característic, a mig camí entre xiuxiueig i xiulet, unes fulles a terra es mouen lleument i una cua es belluga lentament...: Òbstia, un escurçó!
Què faig, m’ajupo, poso les mans a terra i desgrimpo, em quedo palplantat on sóc o surto corrent canal amunt?
Per raons òbvies de tota mena, descarto la tercera opció i decideixo “passar” de l’animaló i desgrimpar... el més ràpid possible!
Els següents dos minuts veig escurçons a per tot: les arrels petites m’ho semblen i cada vegada que he de posar les mans a terra m’hi penso dues vegades...
Fins que arribo al tram més “espectacular” on es fa un flanqueig amb una caiguda de 6 o 8 metres. Hi ha un passamà innecessari però que, de baixada, ja que hi és...
Més avall una altra desgrimpada, la extraplomada,
i en 20 minuts des del GR arribo a la carretera i al cotxe.
Gairebé tres horetes d’excursió, parades incloses, tan les que es fan servir per bufar com per recuperar líquids, amb uns gairebé 400 metres de desnivell.
Caminada distreta, hi ha de tot, fins i tot esgarrinxades i escurçons!, serveix per a recordar-nos que ens fem cada dia més vells físicament, sense que la segregació d’adrenalina ens ofegui, però que ens acosta a les entranyes de la muntanya de Montserrat i ens permet mantenir un cert nivell mínim de forma.
Calia, crec jo, rebaixar la tensió del bloc, igual que l’excursió ha servit per rebaixar la meva.
Comentaris