Avui és dissabte. Després de dies continuats de pluja, per fi ha sortit el sol, encara que el dia no es pot dir que sigui radiant.
Ahir al vespre, en Roger, el meu fill gran, juntament amb altres tres muntanyencs han decidit anar a fer una travessa de quatre dies amb esquís, pel Pirineu català.
Ara ja deuen suar la cansalada, remuntant des de la Vall Fosca cap al refugi Josep M. Blanc, amb els esquís als peus, envoltats per un entorn de boscos i prats alpins nevats, amb la neu nova caiguda recentment.
Mentrestant, jo estic assegut davant d'aquesta pantalla, cercant fotografies històriques d'alta muntanya per compartir, mente se'm fa un nus a l'estòmac, recordant les anècdotes viscudes.
Però, sobretot, recordant aquella suma de sensacions que fan que l'activitat no competitiva a l'alta muntanya sigui alguna cosa completa, sòlida:
La suma del paisatge,
de la solitud, la introspecció, el retrobar-se amb la pròpia ànima, les pròpies emocions, en aquell indret interior on no hi ha engany possible,
Aquí s'és lluny de la competitivitat, de la productivitat, de la bel·licositat i de l'individualisme hostil que hi ha a les parts baixes de la nostra geografia, on l'espai vital es comparteix obligadament amb molts altres individus hostils, tan covards com un mateix, sense cap generositat ni educació, amb els colzes tan pelats com els propis de tants de cops que han donat.
Ajuda a completar aquest estat d'ànim el fet de que per aconseguir l'objectiu, el cim,
sempre calgui esforç, per petit que pugui semblar. Allò que a la nostra societat es desconeix, la cultura de l'esforç, és a dir que per aconseguir algun objectiu hi cal esforç, dedicació, preparació i sobretot il·lusió, i saber compartir amb generositat en els passatges on és millor anar acompanyat, ja que la suma d'esforços ajudarà a conquerir pacíficament els objectius.
Aquesta suma de sensacions i d'emocions fan de les travesses en alta muntanya, a part d'un esport aeròbic evident, una escola d'aprenentatge, una sensació interior de plenitud que està a la base d'una amistat sòlida amb els companys amb qui es comparteix l'excursió i, fins i tot a vegades, el risc. És imprescindible i gens dificultós ser generós amb els companys, amb l'entorn, amb els desconeguts amb qui ens creuarem o compartirem...
Aquesta és l'enveja que jo sento ara mateix. Per això us envejo. T'envejo, Roger. A tu que pots fer-ho i viure-ho. Des de la meva frustració que no em permet compartir-ho un cop més, de moment i per moltes raons, és d'on neix la meva enveja.
Especialment us envejo perquè crec que ens fa bé, ens fa ser més humans, i ens neteja de la dermis aquesta pàtina de brutícia que la ferotge competitivitat individual ens hi deixa cada dia. A l'alta muntanya és inconcebible ensorrar el company per mantenir la pròpia comoditat...
Si us plau, baixeu-nos una mica d'aquest aire fresc!
El necessitem!
Comentaris