Avui, divendres dia 13 , mal dia pels anglosaxons, les notícies de premsa escrita, ràdios i televisions, a més de la de les noves tecnologies van plenes de les paraules que va dir ahir el Sr. González, President del BBVA, amic confès d'un partit polític estatal, banquer de pro, trepa històric on n´hi hagi hagut (si us plau, consulteu hemeroteques). Resumides les paraules serien alguna cosa així com que "cal un gran pacte d'Estat entre tots els agents socials -es veu que la Banca n'és un d'agent social- tipus pactes de la Moncloa, per aixecar a pes de braços aquest país (Espanya, és clar) del fang en què s'ha encallat, per aquesta crisi econòmica".
Diu que "cal una concertació social, un replantejament de l'estat del benestar en la seva vessant social...etc, etc."
Belles aspiracions de treballar colze contra colze, de donar a la comunitat tot allò que sigui millor de nosaltres...
De seguida la Sra. Maria Teresa Fernández de la Vega, socialista del PSOE ella,
amb un dels més elevats sous de l'erari públic, ja que és vicepresidenta primera del Govern de l'Estat Espanyol, ha sortit a dir que"per una vegada estava completament d'acord amb el Sr. Gonzàlez del BBVA..." i ha reiterat els mateixos arguments de cara a uns Pactes de la Moncloa II, etc...
Ja acostant-nos a quelcom més nostrat, el Sr, Joan Borrell, President de Foment de Treball, que diu que ens ha de representar a nosaltres també, però que va ser incapaç de respondre amb sinceritat i valentia
a una pregunta feta al programa "Hora Q" de TV3 pel Sr. Ureta, respecte a la "Caixa", deixant ben clar que el missatge que havia de donar era el de la"Voz de su amo". Aquest senyor és al Consell d'Administració de Criteria CaixaCorp per obra i gràcia d'aquella entitat financera. I ens representa a nosaltres, els "empresaris"!!
Doncs, tornant al tema del dia, aquest senyor s'ha apuntat, en nom dels empresaris que diu representar, al mateix missatge de concertació social, reestudi del teixit productiu, Pactes de la Moncloa II, en definitiva.
I ja, per acabar, fem-ho definitivament nostrat: el nostre Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Sr. José Montilla. Secretari general també del PSC-PSOE.
He de reconèixer a contracor que -desconec si impel·lit pel Conseller Castells o algun soci de Govern (exclòs en Saura, és clar)- al menys de cara a la galeria, les coses que ha dit i alguna que ha fet la Generalitat respecte la crisi econòmica a mí em semblen força carregades de seny, malgrat que han estat criticades durament per una oposició que necessita un canvi de look amb urgència.
Però, tornant al tema del dia, basant-se en allò que porta dient públicament ja fa una colla de dies de "treballar tots junts", "amb l'esforç de tots", etc. de seguida s'ha apuntat al carro de la concertació, Pactes Monclovites amunt i avall, etc.
I, llavors, m'he recordat de que per dins d'uns dies està prevista una mobilització de petits i mitjans empresaris a Madrid, en protesta per la falta de lideratge dels nostres polítics per encarar la crisi (SI US PLAU, NO OBLIDEM QUE ÉS UNA CRISI ECONÒMICA MOTIVADA D'ORIGEN PER UNA CRISI FINANCERA QUE TAMPOC S'HA RESOLT ENCARA!!!) ... i és que la premsa, especialment l'afí als governs, ho ha obviat del tot, ja.
I m'he preguntat què tenen en comú els personatges abans esmentats, a part de no haver de viure la crisi econòmica en les seves cases. I, caram!: tots tenen en comú que no els cal hipotecar la seva vivenda habitual per tirar endavant uns negocis que, a més a més, no són seus. A cap dels quatre els preocupa el volum de vendes, el mercat, la qualitat del seu producte, ni si cobraran dels seus clients: si venen mal dades s'apujen preus i en paus. I si venen pitjor, ja vindrà l'Estat amb els diners de tots a treure'ns les castanyes del foc! I, si no, que s'encarregui de cobrar l'inspecció d'Hisenda, robant-nos les carteres com si fóssin caretristes del metro...
Després d'aquestes reflexions, ho he vist clar: NO, i repeteixo, NO ens convenen a la gent "normal", als pimes, als treballadors, als professionals, a les famílies, als immigrants, cap mena de Pactes de la Moncloa II.
I no ens convenen perquè les circumstàncies que ens envolten són absolutament diferents: ara no hem de sortir d'una dictadura política que, en aquells moments, encara estava molt arrelada i calia un gran consens polític i social per acabar amb èxit l'anomenada transició democràtica.
Ara només estem en front d'una crisi generada des dels centres de poder econòmic que, per sorpresa dels què la van provocar, ja ha creat força malestar transversal, perquè la gent no som massa inteligents, però tampoc som tontos del tot:
Comencem a adonar-nos que els sindicats perden el temps discutint el sexe dels àngels d'augments sal·larials de l'1 o del 2 per cent, quan l'economia real s'ensorra i el què cal és preservar llocs de treball... que els partits polítics segueixen en batalletes estúpides que mai han fet avançar un país en crisi... que els centres de poder econòmic s'han oblidat de la seva funció real en l'esquema del capitalisme, ja que s'han cregut allò de que "ajuden" en lloc d'assimilar que "fan negoci"... que no és que l'IPC baixi, si no que les vendes baixen i, amb això, els preus dels productes es desplomen... que l'única preocupació del govern és que l'atur baixi, però només aquell que es publica a la premsa...
Mai des que jo recordo, si exceptuem els darrers anys de la dictadura franquista, els petits empresaris i les seves famílies havien estat tan a prop dels treballadors per compte d'altre i les seves famílies. I a la inversa. He pogut veure mirades d'una certa comprensió en treballadors acomiadats de petites i mitjanes empreses, perquè han vist que l'empresari ho ha intentat tot, fins i tot amb patrimoni familiar, i que al final molts han quedat en calçotets. Cosa impensable en actes de conciliació d'alguns anys enrera, en què el pime era del bàndol contrari al del treballador...
I això ha encès alguns llums d'alarma entre els personatges que he esmentat al principi, perquè tampoc són gens tontos, i alguns de bona fe, altres amb calculada presència i altres en representació encoberta d'allò que diuen no representar, han iniciat el bombardeig publicitari de l'obligació de la recerca del consens social, dels pactes entre tothom, d'emprendre nous consensos i nous esquemes socials.
I ténen raò: Cal emprendre nous esquemes. Però no els que ens proposaran des dels mitjans les properes setmanes.
A la meva publicació de l'11 de gener "Com sempre" ja començava a apuntar per on creia que haurien d'anar els trets del nous esquemes. Vaig continuar el 26 de febrer amb "Crit d'angoixa" en resposta al Sr. Joan Barril i vaig continuar l'endemà amb "Pensar? Què és això?".
No tinc cap mena de dubte que hi ha a la nostra societat molta gent honesta, inteligent, preparada i treballadora, fins i tot treballant dins de l'actual "sistema", que té capacitat d'empènyer la nostra societat, aprofitant allò que és vàlid, però retallant sense cap escrúpol aquelles coses que són sobreres i, sobretot, erradicant les perversions d'aquest sistema democràtic, per petites que siguin: ni un metge donant una baixa laboral inapropiada, ni un treballador que s'aprofiti dels seus companys exprimint les seves posibilitats d'absentisme, ni cap empresari aprofitat de la situació crítica dels seus pròxims, ni cap banquer usurer amb deliris de grandesa, ni cap corporació trepitjant ara i adès els drets dels ciutadans, ni una administració corrupte en el fons i en la forma.
Cal foc nou: els polítics s'han de veure les cares amb els seus votants i els hi han de donar explicacions, els hi han de dir cara a cara perquè els diners públics no han arribat a les famílies, i defensar-los; els jutges han de ser lliures, sense estar sotmesos al legislatiu, i actuar segons les lleis legítimes i contra les il·legítimes (aquelles que trepitjen els drets humans); s'han de trobar canals perquè les empreses comparteixin de veritat els beneficis amb els seus treballadors, però també que travessin les crisis junts; s'ha de trobar la forma de no duplicar la despesa en sanitat, per seguir-ho fent malament, a costa d'unes escandaloses quotes que graben nòmines i preus; s'ha d'aconseguir que el poder polític DEMOCRÀTIC sempre tingui a les seves mans l'administració de la societat, el màxim d'igualitària possible, sense estar mai a la mercé d'ol·ligarquies econòmiques o racials... menys lleis i més actuacions!
I no fer-ho només sobre el paper. Actuant amb generositat (tan se val si decissions impopulars no els deixen revalidar a les properes eleccions!) posant per davant la societat, i valentia (no cal fer una oposició sistemàticament absurda).
Ens cal trobar aquesta gent. Jo n'he trobat alguna: gent senzilla, sense gaire retòrica, però valenta, que si no se sent embolcallada per nosaltres, els que encara som romàntics, el sistema les cremarà.
Per tot això aniré a la manifestació de pimes a Madrid, si es fa. I us convido a fer un esforç i ser-hi. Treballadors per compte d'altre també, ja que la gran majoria ho sou de pimes.
Necessitem canvis!.
I no els que ens proposaran als possibles Pactes de la Moncloa II, que només aniran destinats a salvar els mobles d'aquells que sempre els tenen salvats.
Comentaris