Avui, un cop més, he tornat a passar per la carretera que va motivar el meu missatge de data 14.12.08 titulat "La pintura". I m'he sentit motivat de nou per dedicar un espai de temps a la reflexió escrita, a partir d'alguns exemples:Primer exemple: El trajecte que esmento, de fet, és un trajecte pel que he transitat molt habitualment els darrers nou anys. I fins fa poc, la carretera, que era i és estreta, no estava pintada amb la línia central. Hi ha quatre trams per avançar a un altre vehicle amb poc risc, un dels quals però conté un canvi de rasant que, en el sentit de pujada, dificulta la visió. Repeteixo: la carretera no tenia pintada la línia central i, malgrat el trànsit que suporta diàriament, es pot dir que en hores de feina no hi havia massa accidents.
Recentment van asfaltar de nou la carretera, vam guanyar un pamet d'amplada i van pintar la línia central. La línia central ara és una línia contínua continuada en tota la carretera, excepte en dos trams. Un d'ells és el del canvi de rasant.
Segon exemple: Fa anys que a Catalunya es treballa a la construcció amb estructures de formigó armat. I estadísticament fa molts anys que, si no hi ha un incident previ, aquestes estructures no cauen. Entre d'altres motius perquè la Direcció Tècnica (arquitecte i aparellador), el propietari i el constructor vigilen constantment la construcció de l'edifici, per la responsabilitat que hi tenen. Fa cosa d'uns set o vuit anys -potser més, ja que el temps passa de pressa- hom es va inventar una cosa que se'n diu l'Assegurança Decennal, que és l'única assegurança en que la persona que paga la prima, en cas de sinistre (és a dir, que caigui l'estructura), pot estar perseguida per la companyia que ha cobrat aquesta prima. I, com que no en tenien prou amb la vigilància obligatòria de la Direcció Tècnica, es van inventar uns gabinets tècnics anomenats Oficines de Control Tècnic (OCT), que vigilen allò que la Direcció Tècnica també vigila, afegint burocràcia allà on ja n'hi havia.
Abans, la Direcció Tècnica calculava l'estructura amb prou marge perquè fos resistent i, si sorgia algun dubte durant la construcció, es tendia a reforçar-la. Ara, els Estudis Geotècnics, que han d'estar aprovats per l'esmentada OCT ja es fan amb tendència al reforç. La Direcció Tècnica, que es basa en el geotècnic, durant el càlcul de l'estructura hi afegeix un pèl de marge de seguretat. La OCT, com que no vol perdre el seu client (que és l'asseguradora, encara que el qui paga és el propietari de l'obra), hi afegeix el seu marge de seguretat. I a vegades l'asseguradora també demana més marge de seguretat. Per acabar, quan s'està construint, si hi ha d'haver qualsevol modificació, també es fa augmentant el marge de seguretat.
Resultat: es construeix amb estructures de formigó armat sobredimensionades en excés que encareixen molt el producte final, i de les quals s'haurà d'esperar anys per a tenir-ne resultats estadístics més enllà dels merament teòrics.
Tercer exemple: Desembre de l'any passat. Els meteoròlegs avisen d'una segura nevada a Catalunya, més extensa que intensa, que s'acompleix al minut: algun caos en algunes carreteres de l'interior, però res que no es pugui suportar, exceptuant algunes anècdotes concretes a la Garrotxa i a alguns llocs més. El nostre conseller d'Interior, Sr. Saura, surt als mitjans a "recomanar", perquè no s'atreveix a "ordenar" ja que vivim en un estat de dret, que no sortim de casa sota cap concepte, sense discriminar aquella població avesada i tècnicament i psicològicament preparada a conviure amb la neu d'aquella que des de la seva ignorància, col·lapsa el Tibidabo per tirar-se boles de neu.
Quart exemple: Gener d'aquest any. Els meteoròlegs avisen d'una segura ventada més propera a un huracà que a la brisa marina, a tot Catalunya, que s'acompleix al minut: arbres abatuts al llarg i ample de la geografia catalana, teulades alçades, rètols malmesos, la meitat de la població sense llum (us heu fixat que allò que paguem més car és sempre el més fràgil?) i sense aigua i, sobretot, la desgràcia dels morts, en accidents provocats per la ventada. El nostre conseller d'Interior Sr. Saura, que aquest cop no va "recomanar" a temps, va recórrer primer a allò que fèiem de petits, que era donar la culpa a un altre, i després a dir que la ciutadania havia d'haver tingut prou seny per no sortir de casa en aquelles circumstàncies, i a prendre decisions per sí mateixa. Clar que a aquells que els hi van caure arbres a sobre la casa, segurament els hagués servit de poc...
Corol·lari: No entenc res de res: hem de ser responsables i prendre decisions, o deixar que el "sistema" les prengui per nosaltres, limitant-nos a ser pinyons d'un macro engranatge al servei d'uns pocs? El que connota el primer, el segon i el tercer exemple és això darrer. I podem afegir-n'hi moltíssims: les limitacions de velocitat; la prohibició de l’ensenyament fóra de les escoles; els horaris limitats de comerços, llars d'infants, bars, etc; la prohibició del suïcidi; la limitació de l'avortament; l'obligació de pertànyer a la S.S. encara que paguis una mútua de salut privada; la "llei de partits"; no poder escollir l'escola per als propis fills; prohibició de fer activitats no reglades; la negació a una mort digne; la negació d'un dret intrínsec a les persones com és el d'autodeterminació...
Resum del missatge: Crec que qui hagi tingut l'humor d'anar seguint aquest bloc, tindrà clar que defenso sense pal·liatius la màxima llibertat de les persones a l'hora de prendre decisions, especialment les que es refereixen a un mateix o al propi entorn, partint sempre dels màxims coneixements possibles, i aconsellats o informats per aquells que gaudeixen de més experiència. Però això significa pensar i, des de l'escola i des de la família, ensenyar a pensar. Lo qual és molt lent, car i, sobretot, sobretot, ens donaria fonaments per a ser més crítics amb el sistema sociopolític del que ens hem dotat, especialment amb la part més perversa i pervertida, fosca i deshonesta, que és aquella amb qui habitualment els nostres polítics i el seu entorn flirtegen, encara que no ho sembli perquè ho fan en hotels de cinc estrelles o jugant al golf.
Per això ni es millora l'ensenyament, ni es millora qualitativament la plantilla de mestres i professors, ni es promouen escoles universitàries participatives, ni espais d'opinió i debat, ni programes culturalitzants als mitjans de comunicació i, en canvi, es permet la proliferació excessiva de programes de baixa estofa que en lloc de fer créixer les persones, les degraden. Ni, sobretot, es deixa que la població aixequi la vista més enllà de la hipoteca, gràcies als esforços solidaris de l'oligarquia bancària. Així no és difícil conduir una societat "democràtica", ja que sempre serà a mans dels "patricis" que formen els aparells dels partits polítics, les diferents administracions i les grans empreses, que se senten legitimats per fer i desfer sense passar comptes.
Caldrà un gran esforç per canviar-ho. No sé si gran pel temps que trigarem o gran pels sacrificis personals que representarà.
Però és imprescindible que ens hi posem a treballar.
Des d'ara mateix.
Comentaris