José Montilla per anys

Publicat al 3cat24.cat:

Madrid

Sebastián: "Al govern se li està acabant la paciència amb els bancs"

Actualitzat a les 17:47 h   03/02/2009

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha reconegut que ens trobem en el pitjor moment de la crisi. L'endemà de la trobada de dues hores amb els presidents dels principals bancs i caixes del país, Zapatero ha dit que hi serà exigent. El president espanyol diu que comprèn la prudència amb què actuen els bancs en aquesta crisi, però els ha tornat a demanar "més esforç" i que actuïn amb la "màxima diligència i interès" perquè les línies de finançament de l'executiu arribi a les pimes i a les famílies. Més contundent ha estat el ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, que ha assegurat que al govern espanyol "se li està acabant la paciència amb els bancs".

L'endemà de la infructuosa trobada del president espanyol i el ministre d'Economia amb els representants dels principals bancs i caixes del país, el govern espanyol ha insistit en la necessitat que les entitats financeres facilitin que les línies de crèdit de l'executiu arribin als que ho necessiten. D'una banda, José Luis Rodríguez Zapatero ha dit que el govern és qui ha de liderar la sortida de la crisi, però ha afegit que no és l'únic responsable. Per això ha exigit als bancs i a les entitats financeres en general que els diners que ha posat en circulació arribin a les pimes i als aturats. Un missatge semblant ha llançat el ministre d'Indústria, però en aquest cas molt més contundent. Miguel Sebastián ha dit textualment que al govern "se li està acabant la paciència amb els bancs" i ha advertit que si les pimes i les famílies no reben finançament, el govern espanyol actuarà en conseqüència. Al seu parer, els bancs són uns dels causants de la crisi i per aquest motiu són també ells els que ara han de treballar per sortir-ne. El ministre ha fet aquestes declaracions en una entrevista a Antena 3 i ha rebut després el suport del president del govern, que ha assegurat que Sebastián no ha fet més que verbalitzar el que senten molts espanyols.

Aquest senyor que veiem en la fotografia és el Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme del Govern de l'Estat Espanyol.

I és el que ha amenaçat amb fer pam-pam al culet a les entitats financeres. Si no fos perquè sóc escèptic per naturalesa, em sentiria fins i tot reconfortat amb la postura aquesta, més "terrenal", adoptada per aquest senyor, que té responsabilitats executives en el màxim òrgan de gestió espanyol.

Però, senyor Sebastian, i col·legues: No creuen que ja ha arribat l'hora dels fets i no de les paraules, sobretot si són dites només de cara a la galeria? Posint-se a treballar, d'una vegada, si us plau!

Mirin, potser no serà fàcil de fer, però és fàcil d'entendre: Oi que si una companyia de subministrament elèctric deixa de fer allò per a què ha estat creada, vostès com a Govern actuaran en conseqüència, retirant concessions, o amb les mesures més adients per aconseguir que s'acompleixi l'objectiu social, raó de ser de l'existència de l'esmentada companyia?

Doncs si les entitats financeres deixen de banda la seva raó de ser, vostès tenen les armes per aconseguir que s'acompleixi el fi últim per al qual se'ls hi permet existir: l'ICO a Espanya, l'ICF a Catalunya, les milionades que mouen la Seguretat Social, Hisenda, els Jutjats... Si la banca no acompleixen la tasca que han fet seva, no ens serveixen a la societat. Per tant, cal substituir-los.

Vostès, com a governants, han consentit contínuament els excessos de la banca: els interessos d'usura; la gestió fraudulenta de patrimonis de persones físiques i jurídiques (posem exemples?: les primes úniques, les jubilacions multimilionàries, les stock-options, el cas Madhoff, la compra de les MBS (Mortgage Backed Securities), etc. etc. Compte: a tots els exemples se'ls hi pot posar noms i cognoms, i tots estan relacionats directament o indirectament amb les entitats financeres!); les comissions excessives; els beneficis ratllant la immoralitat; i, finalment, el protagonisme excessiu de la banca en la vida de particulars i empreses privades, especialment les pimes.

I a canvi, vostès, senyors polítics, què han aconseguit?: Financiació per a un sistema de partits polítics prou vàlid en el fons i corrupte en la forma; col·laboració en la pressió i en la persecució econòmica del ciutadà mig, robant-li la cartera, si cal, pel sol fet d'haver aparcat malament (serveixi d'exemple el meu missatge "Conte de Nadal", del 27.12.08); adotzenament de les classes populars i mitjanes, a base de permetre unes càrregues hipotecàries asfixiants degudes a un encariment del preu del sòl fictici però molt lucratiu per als especuladors amics; financiació fictícia i amb peus de fang de les administracions locals i autonòmiques, en base especialment al sector immobiliari; el manteniment dels alts sous dels càrrecs de confiança, un cop cremats políticament, als consells d'administració o als equips dirigents de grans empreses controlades per la banca; i, finalment, un dany col·lateral no prou previst: el sotmetiment dels tres poders democràtics -i fins i tot del quart- a les directrius de la banca, entesa com a lobby.

La solució, com molt bé diuen i escriuen alguns periodistes agosarats franctiradors, passa per un canvi profund del sistema polític i econòmic. Una mena de revolució incruenta, liderada per un conjunt d'ideals que se'ns presenten com si fos la pastanaga davant del nas de l'ase, i que es pretén que surti de dins del propi sistema, per allò de canviar-ho tot perquè no canviï res.

Però a aquest canvi profund ningú li dóna nom. Tothom defuig la seva definició. Uns per por d'equivocar-se i quedar tirats a la cuneta. Altres perquè els seus interessos, que els anteposen als objectius, depenen massa de l'entorn en el què es mouen. Altres, simplement per por. Per la por d'haver d'exigir públicament als qui vulguin governar-nos ma de ferro amb guant de seda en el tracte amb el lobby financer de l'estat espanyol, i fins i tot l'europeu, ja que si no se separen urgentment les decisions polítiques i socials dels centres d'interès de les entitats financeres, s'ensuma en l'aire una crisi, ara ja econòmica i social, molt llarga. 

Oi que es van inventar una "llei de partits" per a perseguir noms concrets? Doncs atendre la reclamació popular que ja comença a fer rum-rum i que a França ja s'ha fet notar públicament passa per treballar retallant poders de tota mena al lobby financer. I aquest ho sap i per això ha començat a defensar-se, en lloc de pujar-se al carro del canvi amb generositat, impulsant-el. Actitud aquesta que té molt més futur que el patètic intent que el "senyor" Martín va protagonitzar en voler argumentar sense fonaments el manteniment d'uns privilegis usurpats a la societat i als seus dirigents.

I també passa per canviar aquests dirigents per no haver sabut advertir amb temps que estaven cedint centres de poder que la societat els hi havia donat en usdefruit, tan enfeinats com estan en les seves estúpides picabaralles de saló. Per això demanava en un altre missatge publicat aquí anteriorment dirigents valents i generosos, sorgits de la societat civil, lluny de l'actual joc de poders.

Ho escric des del meu escepticisme polític i la distància ideològica, i per això mal m'està el dir-ho, però el nostre actual Molt Honorable President de la Generalitat  Sr. José Montila es mou com peix en l'aigua en situacions d'aquestes.

Per això tenim José Montilla per anys.

I per acabar, senyor Sebastian: passin als fets d'immediat si no volen passar a l'història com el govern que va permetre els esdeveniments que acabaran malmetent aquest estat del benestar del qual tant orgullosos ens sentim.