Va ser la meva primera experiència muntanyenca sol amb el meu fill petit. Petit d'edat, que no d'estatura. Ell tenia llavors quinze anys.
Érem estiuejant a Plan, com sempre com a nòmades, amb els companys de l'entitat excursionista que compartim, encara que avui les circumstàncies ens hi hagin allunyat...
I vam decidir pujar al Mont Perdut des de la Vall de Pineta, i tornar per la Bretxa de Roland i Gavarnie, on ens havien de recollir.
La previsió del temps no era la millor que hauríem triat, però tampoc era per deixar-ho córrer. I com que les dates se'ns acabaven, vam arriscar-nos. La Núria, amatent mare i millor companya, esposa, parella, com millor us agradi, ens va acostar al peu del Balcón de Pineta, a tocar del Parador, en aquest grandiós paisatge que és el circ de la Vall de Pineta, amb les seves muralles alçant-se 1500 metres amunt a banda i banda.
És a mig matí que emprenem la constant pujada cap al Balcón de Pineta. Jo noto els anys i sobretot els quilos de diferència amb les altres vegades que m'hi havia enfrontat. La pujada és lenta, carregats com anem, ja que pensem pernoctar al Refugi de Tucarroya, encara que en el meu record sigui una veritable cor de porcs.
Lentament anem guanyant alçada, però el temps comença a amenaçar. De cop, un lleuger plugim comença a caure, fent que la suor i l'aigüeta comencin a regalimar pels braços nus i pel rostre. Em començo a penedir de no haver dut les llentilles mentre les ulleres se m'entelen entre la suor i la pluja.
En un moment determinat, quan el camí ja ha sobrepassat els contraforts i s'enfila en unes constants llaçades pel mig d'un herbassar que a l'hivern deu ser una font de problemes pels allaus que s'hi deuen crear, decidim posar-nos les "capelines" que, entre altres virtuts, tenen la d'ajudar a mullar-te de suor per dins i de pluja per fora, bo i regalimant a l'alçada de la canyella i dels bessons. Això, sí: donen moral i mantenen la temperatura del cos al seu interior. Cosa que s'agraeix, ja que ens hem posat dins del núvol i la temperatura ha baixat força.
Miro al meu voltant per veure si trobo una bauma o un recer, per esperar a que passi la pluja, però fins que siguem dalt de la Vall de Marboré no recordo haver-n'hi vist cap. Un cop superat el Balcón, recordo bastants i relativament confortables bivacs.
Afortunadament, el sol trenca el núvol, i podem continuar sense la "ditxosa" capelina. Arribem al Balcón, però amb boira que, ai las!, no ens permet gaudir de les fantàstiques i reconfortants vistes de la Vall de Pineta en el seu conjunt ni, per descomptat, de la paret N. del Mont Perdut i de la caòtica i enigmàtica però atractiva Vall de Marboré, envoltada de punxeguts cims de més de 3000 metres.
I torna a ploure. Ens posem de seguida a la recerca d'algun dels bivacs que recordo propers al corriol principal. I de cop, un tro, enmig de la boira. Amenaçador. Fort. Sec. I tot seguit, un altre. I un altre. I jo penso que ara sí que val la pena trobar el bivac. A més a més, després dels trons, s'ha intensificat la pluja. I fa fred.
Per fi trobem un bivac salvador, força ben condicionat, fins a l'extrem de fer-me'l comparar amb el Refugi de Tucarroya que jo recordava.
Aprofitem per "dinar" i reposar a redós de la pluja, fins que les pedres comencen a regalimar, ja que la pluja és persistent. De quan en quan passen grupets de gent en direcció cap avall, realment fantasmes de colors vius, matisats per la boira i l'aigua que cau. Ningú s'atura. Deuen pensar que com més avall siguin millor, encara que ara ja no troni.
Fins i tot, al cap d'una estona, surt tímidament el sol, mentre les boires van i venen empeses per un airet fi, fred.
Són les tres de la tarda, més o menys, i animats pel sol, reemprenem el camí vers el Refugi de Tucarroya, ubicat al bell mig de la bretxa del mateix nom.
No recordava el camí tan llarg, jo...
Per fi, saltant marges calcaris amunt, i després avall, arribem a l'Estany de Marboré, des d'on gaudim d'un dels intensos moments que es poden viure a l'alta muntanya: després de la pluja, amb les boires jugant amb els cims a fet i amagar, el sol és més brillant, l'aire net, la sensació de formar part de la natura, del paisatge, és més intensa, mentre l'olor de la terra molla envaeix els narius.
Ara ja hem vist el nostre objectiu per demà: el Mont Perdut. I el Cilindre que, des d'aquesta perspectiva, dóna raó del seu nom.Ara ja només falta guanyar els metres de desnivell fins a la Bretxa de Tucarroya, un cop envoltat el Llac de Marboré, deixant-el a l'esquerra, i proveïnt-nos d'aigua, atès que a la Bretxa no n'hi ha.
Però, oh!, sorpresa: ens trobem un refugi acabat de reformar, gairebé nou, acollidor, amb aigua (qui i com la porta?), amb mantes, net i endreçat, i això encara ens fa gaudir més del moment. Hi estem sols, el paisatge acompanya, tant cap al Mont Perdut com cap a França, amb el Pic Long al davant
Arriba una parella per la part francesa, remuntant el couloir de Tucarroya, o el què queda d'ell, provinents d'un país força llunyà. Ens hi mig entenem amb anglès. Ells seran els nostres companys en el refugi aquesta tarda i nit, que serà estelada i freda. Torna un altra estona màgica a l'alta muntanya: quan la nit cau però per l'efecte de l'alçada la llum del sol encara és visible, mentre a les valls tot ja és fosc. Són moments, estones, inoblidables per emocionants, en els quals et sents integrat en l'entorn, tot i que no el domines. I es recorda amb qui els has compartit.
L'endemà matí ens llevem a les 6.00 i ja hi ha sol. El dia neix radiant, com a continuació de la nit. Recollim, esmorzem i baixem cap al llac, després de deixar la contribució econòmica que ens indiquen els rètols, a la "caixa forta" del refugi.
Travessem tota la vall de Marboré, dirigint-nos vers les morrenes que ens enfilaran als contraforts de la cara Nord del Mont Perdut. Quan hi vaig venir per primer cop, la gelera començava a la vall i per salvar el contrafort s'havia de saltar una rimaia prou interessant. Ara, el camí, sense neu, ens porta al peu del primer contrafort on una corda de nusos ens ajudarà i marcarà el camí per on es pot salvar l'obstacle encara sigui per un pas prou exposat. Ens ha costat una hora i mitja arribar aquí.
La vista des de dalt del primer ressalt és gratificant: a l'esquerra, el LLac de Marboré i la Bretxa de Tucarroya, on hem passat la nit, amb el Pic Long al fons; a la dreta, el Pico de Pineta i la Múnia al fons, amb el Balcón de Pineta a primer terme. I a la nostra alçada, la Gelera penjada del Mont Perdut, que ja apareix enmig de boires que van i vénen.
Enfilem la gelera, sense cap dificultad, i sense ferros de cap mena, cap a la tartera que ens menarà al Coll del Cilindre, des d'on hi ha una visió espectacular de la Vall de Gòritz, el Cilindre, l'Escupidera i el llom del Mont Perdut.Baixem per un corriol impossible fins al Llac Gelat on descarreguem les motxilles, agafem l'imprecindible i remuntem els 355 metres de desnivell fins al cim. Es fan llargs i pesats (ens costa una hora aproximadament remuntar-los), especialment el tram anomenat de l'Escupidera que ara, a l'estiu, és un tarteram de pedra petita i inestable que no ajuda massa a pujar. Després, baixar serà una altra cosa!
Finalment, ja enmig de boires, arribem al cim del Mont Perdut, un dels més emblemàtics del Pirineu. En Martí, el meu fill, es mostra tan eufòric com l'Iniesta del Crackòvia, encara que l'entenc: no veu pràcticament res del paisatge. Lo qual és una pena, ja que la visió de les tres valls que neixen al Mont Perdut (Pineta, Añisclo i Ordesa) és colpidora i avui s'ho perdrà. A més a més, se sent algun tro llunyà. Lo qual no et fa massa feliç al punt on ens trobem. Malgrat tot, entre boires fem alguna fotografia.
Un cop hem gaudit de la consecució de l'objectiu (ens ha costat cinc hores de temps real, descansos, dubtes i piscolabis aconseguir-lo), decidim no anar cap a Gavarnie, ja que no coneixem el camí i està absolutament cobert de boira. Valorem si és millor baixar cap a Pineta o anar cap a Gòritz, atesa la fama dels guardes d'aquest refugi amb la gent que no té reserva. Sense pensar-nos-ho gaire, comencem a baixar, saltant pel tarterar cap a l'Estany Gelat, que és on tenim la motxilla que ens espera.
Arribem i, mentre repartim de nou el pes en les dues motxilles, el cel ens obsequia amb un parell de llamps i trons com a avís de que, sense pensar-s'hi gaire, començarà a deixar anar una calamarsada que va en augment d'intensitat a cada minut que passa. Recollim, ens refugiem dins de les nostres capelines i baixem a la boca de l'avenc que hi ha uns metres sota del llac, per refugiar-nos de la potent i inesperada calamarsada, que ho deixa tot emblanquinat: La decissió ara és clara: cap a Gòritz!
Esperem, a peu dret i en una situació precària, a què el cel afluixi en les seves pretensions de fer-nos un bon xixó, i comencem a baixar, ara ja entre un plugim que -tornem-hi!!!- ja em torna a entelar les ulleres. "Per què no duria les llentilles?", penso jo mentre anem baixant, salvant els diversos resalts que hi ha en el camí de Gòritz, relliscosos en extrem.
Anem seguint les fites fins que arribem al gran caos de roques que s'ha de creuar on, entre la pluja, la suor, les ulleres entelades i el cansament, perdem el camí. Puc assegurar que el caos és un caos de veritat: ens fem un tip de pujar i baixar blocs de pedra, salvar forats, grimpar pedrots del tamany d'una rulot... fins que retrobem les fites! Les seguim i ja reprenem el camí fins a la gran bauma que hi ha on aprofitem per aixoplugar-nos, descansar i menjar alguna cosa.
Mentre descansem, passa un muntanyenc que va sol i que ha sortit de Pineta aquest matí i pensa tornar pel Coll d'Añisclo aquesta tarda. "Aquest paio no és un muntanyenc; és el correcaminos", penso jo. Està clar, però, que no té la meva edat i sobretot, sobretot, no té els meus quilos!
El dia s'aclareix i acabem baixant fins al refugi de Gòritz amb una tarda cada cop més clara. Com ahir. Nítida. Brillant.
A Gòritz passa el que el guió havia previst: no volen saber res de nosaltres perquè és ple. De nou dues alternatives: o fem bivac prop del refugi o intentem arribar abans de les 7 o les 8 del vespre (no podem confirmar-ho) a la Pradera de Ordesa, d'on diuen que surt el darrer autobús cap a Torla. Valorem que no és el mateix fer un bivac a l'alçada de Gòritz que més avall i, traient les forces d'on no n'hi ha, agafem camí avall cap a al Vall d'Ordesa. Són les quatre de la tarda.
Entre patinades sobre el fang o l'herba molla, arribem a las clavijas de Soaso, al costat de la Cola de Caballo. Estan molt ben equipades, però molta gent se les mira amb respecte. Nosaltres les valorem més aviat fàcils i, sense pensar-nos-hi gaire, ens hi posem, davant d'un parell de manyos que intenten el mateix que nosaltres: agafar el darrer autobús a la Pradera fins a Torla.
Un cop superat aquest petit tràngol, arribem al peu de la Cola de Caballo, on comença la Vall d'Ordesa més concorreguda: onze quilòmeteres de vall amb desnivells poc pronunciats i un camí ample i de bon caminar. Són les cinc. Hem de ser-hi en tres hores, però els peus bullen i les cames fan mal.
En Martí i jo ens tornem a donar ànims i enfilem a bon pas la baixada. Al principi, tot va bé: el camí és planer i de bona petjada. No ens permetem gaires plaers: només admirar les grades de Soaso, alguna de les cascades, alguna flor autòctona... i la grandiositat dels boscos, quan ja som a la part baixa de la vall, a l'entroncament amb el camí de Cotatuero. Però allà els peus han dit prou. Les cames són de suro i només ens manté la ment: tenim temps d'arribar. El parell d'homes que hem animat a les Clavijas de Soaso arriba a la nostra alçada, on estem descansant: un d'ells està mort de cansament, amb bullofes als peus, diu, i està ben clar que ja no li queda on pouar un bri de moral. Nosaltres en fem broma però, finalment, com que avança gairebé a peu coix i ja som als darrers i planers metres de l'itinerari, decidim avançar-nos, fins arribar a La Pradera.
Són les vuit menys cinc minuts. Només hi ha sol als cims. I allà no hi ha cap autobús. Només una vintena de persones com nosaltres, amb més o menys signes de cansament, esperant si ve...
Quan ja començo a buscar amb la ment (les cames es neguen a fer un pas més, si no ha de ser imprescindible) on pernoctar amb unes certes garanties d'aixopluc, ja que els guardes han dit que el temps anava a pitjor, treu el nas per un costat un autobús, mentre que per l'altre arriben el parell d'amics que hem comentat. Un d'ells, arriba absolutament desfet, sense ni un gram d'energia sobrer al seu cos. A tots se'ns nota l'esforç en les faccions del rostre, entre cremat pels elements i pres pel cansament. Però a ell se li nota definitivament: és la personificació de l'esgotament físic i psíquic.
Quan seu dins de l'autobús, però, la cara se li il·lumina: "Ho hem aconseguit, anem a Torla!"
Un cop a Torla, en Martí planteja on dormirem. Jo li dic que sota d'un porxo, si cal. O a la porta de l'església (l'endemà vam veure que no podia ser això darrer). I que el que realment necessitàvem era menjar bé. Però busquem allotjament per Torla, malgrat que costa arrossegar, un cop refredats, les cames. No trobem res.
Per fi, entrem a preguntar en un restaurant per sopar i ens trobem a la barra al parell d'amics d'abans. Ens diuen que els del restaurant lloguen lliteres en una mena de refugi de la seva propietat. Ens ajuden a negociar amb els propietaris i, finalment, ens donen dues lliteres. Al Martí se li va obrir el cel. Jo el vaig entreveure. Qui no el deurien veure van ser els altres amb qui vam compartir habitació, a jutjar pels comentaris sobre un que roncava molt...
A l'endemà, amb el cos absolutament dolorit, vam gaudir del meravellòs poble de Torla, mentre esperàvem que ens vinguéssin a recollir.
I vam tenir temps de recordar, riure i reflexionar sobre els dos dies darrers.El primer que se'ns va ocòrrer de comentar va ser la íntima satisfacció d'haver realitzat la travessa, salvant tots els obstacles, i encara que haguéssim acabat a la part contrària a la prevista. I del què era capaç d'aguantar el cos...si tenim en compte que al refugi de Gòritz nosaltres donàvem per acabada la jornada!
El segon, les estones alegres que vam passar junts, i amb la gent que vam coincidir en les diferents etapes de l'excursió.
També la bellesa i salvatgia dels indrets per on vam passar, especialment la magnitud d'aquestes muntanyes del Pirineu, on tot és espectacular i grandiòs.
Però sobretot, l'actitud solidària de tothom amb tothom davant de les problemàtiques que vam viure i, especialment, la del parell de manyos que, sense necessitat, van preocupar-se del nostre benestar.
I això és el que fa més bella la muntanya: la generositat i la solidaritat entre iguals, encara que això signifiqui compartir el poc que a hom li quedi, tant material com immaterial.
Ben bé igual que a les viles i ciutats del nostre món!...
Comentaris