Avui en Joan Barril, en la seva col·laboració a El Periódico ens ho ha posat "a huevo" com en diuen en castellà no prou acadèmic, a aquells que opinem en blocs personals.
L'hi he de donar la raó en què l'anonimat fa sortir dimonis que fins i tot no ens havíem plantejat que teníem dins, lo qual fa que els comentaris, opinions i fins i tot insults siguin més fàcils de plantejar a internet que defensar a cara descoberta, però no tothom actuem de la mateixa manera.
D'ací ve la meva declaració d'intencions (que no sé si en algun moment d'exaltació he sobrepassat), en què manifesto que al bloc volia expressar fins i tot sentiments d'aquells que es qualifiquen de tous.
Sigui com vulgui, el senyor Barril haurà d'admetre que la nostra falta de capacitat no és massa superior a la demostrada pels Iceta, Saura, Zaragoza, Madí, Puigcercós, Felip Puig, Pepe Blanco, i fins i tot Zapateros i Rajoys. Fins i tot m'atreviria a dir que és inferior. Lo qual és francament irritant.
Quan aquesta gent (m'estalvio l'epítet que em ve al cap) és capaç d'oblidar-se del malestar generalitzat de pimes, autònoms, famílies i treballadors, sense oferir cap alternativa més enllà de solucionar els problemes dels que els envolten, els adulen i els mantenen (bancs i caixes, grans empreses amb mercats captius, poítics, i amics de tots ells) no mereixen ser considerats millors que els malaguanyats presidents Bush i Aznar. Perquè no ho són. En aquest cas no per acció, sinó per omissió.
La gent del carrer, senyor Barril, aquella que vam sortir a dir que no voliem la guerra a l'Iraq (el dia més bonic després de la famosa manifestació del milió), i a aquella en que la Gemma Nierga va dir, en castellà, "Ustedes que pueden, dialoguen" ja vam divorciar-nos dels nostres polítics. De gairebé tots els nostres polítics.
I després, aquests no han parat de demostrar que cada cop són més lluny del sòl, cada cop estan flotant en un núvol més espès, més alt, més allunyat de la terra.
Senyor Barril, cal que vostè en concret, vostès els intelectuals, vostès els dirigents de les organitzacions de la societat civil, vostès la gent culta, vostès la gent que raona, deixi d'amagar-se darrera les paraules i comenci a liderar-nos a nosaltres, la gent normal però capaç, il·lusa, honesta, franca, cansats com estem de mediocritats, faltats d'il·lusió, d'ideals, d'utopies...
Senyor Barril. Senyor Villatoro. Senyor Cardús. Senyora Rahola. Senyor López Tena. Senyor Sanuy. Senyor Foix, Lluis. Senyor López Burniol. Senyora Magda Oranich. I tants d'altres. Deixin la seva còmoda poltrona des d'on pretenen impartir ensenyances urbi et orbe sense perdre ni un bri de la seva comoditat, fent de Capità Aranya. I mullint-se. Som aquí, esperant algú que pensi i posi en marxa els seus pensaments, encara que s'equivoqui (sempre que sigui honestament).
Senyor Barril: són capaços de ser l'aire fresc de la nostra societat?...
Si no ens són, digui'ns-ho i els seguirem llegint, escoltant i admirant perquè parlen i escriuen infinitament millor que des d'aquest bloc, per exemple.
Però si són capaços, baixin a peu de carrer i amb una tramuntanada emporti-se'n la mediocritat que ens governa i la que diu que fa d'oposició.
De veritat que nosaltres els necessitem. Aquí. I ara.
L'hi he de donar la raó en què l'anonimat fa sortir dimonis que fins i tot no ens havíem plantejat que teníem dins, lo qual fa que els comentaris, opinions i fins i tot insults siguin més fàcils de plantejar a internet que defensar a cara descoberta, però no tothom actuem de la mateixa manera.
D'ací ve la meva declaració d'intencions (que no sé si en algun moment d'exaltació he sobrepassat), en què manifesto que al bloc volia expressar fins i tot sentiments d'aquells que es qualifiquen de tous.
Sigui com vulgui, el senyor Barril haurà d'admetre que la nostra falta de capacitat no és massa superior a la demostrada pels Iceta, Saura, Zaragoza, Madí, Puigcercós, Felip Puig, Pepe Blanco, i fins i tot Zapateros i Rajoys. Fins i tot m'atreviria a dir que és inferior. Lo qual és francament irritant.
Quan aquesta gent (m'estalvio l'epítet que em ve al cap) és capaç d'oblidar-se del malestar generalitzat de pimes, autònoms, famílies i treballadors, sense oferir cap alternativa més enllà de solucionar els problemes dels que els envolten, els adulen i els mantenen (bancs i caixes, grans empreses amb mercats captius, poítics, i amics de tots ells) no mereixen ser considerats millors que els malaguanyats presidents Bush i Aznar. Perquè no ho són. En aquest cas no per acció, sinó per omissió.
La gent del carrer, senyor Barril, aquella que vam sortir a dir que no voliem la guerra a l'Iraq (el dia més bonic després de la famosa manifestació del milió), i a aquella en que la Gemma Nierga va dir, en castellà, "Ustedes que pueden, dialoguen" ja vam divorciar-nos dels nostres polítics. De gairebé tots els nostres polítics.
I després, aquests no han parat de demostrar que cada cop són més lluny del sòl, cada cop estan flotant en un núvol més espès, més alt, més allunyat de la terra.
Senyor Barril, cal que vostè en concret, vostès els intelectuals, vostès els dirigents de les organitzacions de la societat civil, vostès la gent culta, vostès la gent que raona, deixi d'amagar-se darrera les paraules i comenci a liderar-nos a nosaltres, la gent normal però capaç, il·lusa, honesta, franca, cansats com estem de mediocritats, faltats d'il·lusió, d'ideals, d'utopies...
Senyor Barril. Senyor Villatoro. Senyor Cardús. Senyora Rahola. Senyor López Tena. Senyor Sanuy. Senyor Foix, Lluis. Senyor López Burniol. Senyora Magda Oranich. I tants d'altres. Deixin la seva còmoda poltrona des d'on pretenen impartir ensenyances urbi et orbe sense perdre ni un bri de la seva comoditat, fent de Capità Aranya. I mullint-se. Som aquí, esperant algú que pensi i posi en marxa els seus pensaments, encara que s'equivoqui (sempre que sigui honestament).
Senyor Barril: són capaços de ser l'aire fresc de la nostra societat?...
Si no ens són, digui'ns-ho i els seguirem llegint, escoltant i admirant perquè parlen i escriuen infinitament millor que des d'aquest bloc, per exemple.
Però si són capaços, baixin a peu de carrer i amb una tramuntanada emporti-se'n la mediocritat que ens governa i la que diu que fa d'oposició.
De veritat que nosaltres els necessitem. Aquí. I ara.
Comentaris