Val com a exemple:
Dia 1 de juny de 2007. Els meus dos fills i jo aconseguim coordinar-nos un divendres de festa i ens dirigim vers Gavarnie, amb la intenció, confirmada per telèfon, de dormir al refugi de Sarradets o de la Bretxa de Roland. El viatge en cotxe és molt llarg (unes sis hores des de Barcelona o rodalies) i la parada que fem per fer un mos al cim del Turmalet ens confirma la previsió del temps que deia que nevaria. Per demà, però, es preveu que millorarà.
Des del Col des Tentes, a uns 2150 m., punt més alt on es pot deixar el vehicle, mentre ens equipem ja veiem que el núvol està a la cota 2400 m. El refugi on hem d'anar a sopar i dormir, on ens esperen màxim a les 6 de la tarda, està a la cota 2587.
Són les 4 de la tarda que ens posem a caminar cap al Port de Bujaruelo, o de Gavarnie, segons qui l'esmenti, per flanquejar seguint el ben traçat camí que passa per sota dels contraforts del Taillon.
Fins aquí, cap problema. Com que no hi fa sol, el fred és viu, i fa una mica d'aire que augmenta la sensació de temperatura baixa. A mig flanqueig sembla aconsellable calçar-se els grampons, ja que la neu és dura i aquí es pot fer amb tranquil·litat. Ho fem, i seguim camí.
Ens creuem amb dues parelles, separades entre sí uns bons centenars de metres, que diuen que venen de "dalt", però que la falta de visibilitat els ha aconsellat de fer mitja volta. Mentrestant, el núvol ha baixat de cota.
Jo me'n recordava del camí d'estiu i confiava en la meva orientació, els nostres coneixements tècnics i en la traça que forçosament havien deixat les persones que hi havien transitat al llarg del dia, encara que no fossin moltes.
El camí, després de guanyar un ressalt, gira en direcció S. i s'enfila pel "roisseau du Taillon", que no és res més que el desaigua de la gelera del Taillon, evidentment ara convertit en una canal de neu relativament estreta i amb forta pendent. És en aquest indret que ja hem entrat dins del núvol i que tot s'ha convertit en una zona absolutament blanca (blanca als peus, blanca al davant, al darrera i als costats) on no veiem més enllà de tres o quatre metres. Seguim, però, la lleu traça de les persones que han passat per allà. Però l'aire fa rodolar la neu, aixecant petits torbs, i va tapant la traça.
En un moment donat, el fred s'intensifica, l'aire augmenta i fins i tot, quan miro enrere, les nostres petjades s'han esborrat. Decidim separar-nos uns metres, obrint-nos en ventall a la recerca d'algun indici que ens orienti, això sí sense perdre contacte visual entre nosaltres. La sensació és impressionant: no es veu cap indici que ens orienti, no podem tornar sobre les nostres petjades amb total garantia ja que s'han esborrat, són les 5 de la tarda, sabem que si ens n'anem massa a la dreta ens trobarem la gelera del Taillon i les seves parets inaccessibles... Mica en mica, la gola es va assecant mentre el cervell treballa a tota velocitat, però no tenim més remei que seguir endavant i provar de trobar el refugi.
De cop, la inclinació del camí disminueix una mica i, en una ullada de la boira, veiem a la nostra esquerra un penya segat que s'enlaira per sobre els nostres caps. Faig memòria i recordo que l'hem de dur a la nostra esquerra una estona, sense perdre'l de vista, fins arribar a un collet que ens dona pas a la vall de Serradets i al refugi. Així ho fem, i fins i tot trobem indicis de petjades, que de seguida es perden. Però, ateses les circumstàncies, és un petit bri d'esperança de no haver perdut el camí.
Per fi, el camí de nou s'inclina força i arriba tot seguit a una mica de pla, o això sembla. Tot segueix blanc per tots costats, fins i tot arriba a ser marejador. Només es distingeix la neu de la boira perquè la trepitges i perquè la boira, a l'hora que és, comença a ser d'un color blanc-gris. En Roger diu que recorda haver vist"la foto" i assegura que anem bé. El Martí segueix callat. No sé què pensa. Jo sí que sé el què penso...
Ara el que creiem que és el camí dona la sensació que transita per una mica de carena, gairebé dalt de tot, però flanquejant-la per la seva vessant esquerra. Hi ha sensació veritable de buit a la nostra esquerra. Intento fer memòria, però no recordo el detall. És tant diferent a l'estiu que a l'hivern l'alta muntanya!
De cop, en Martí parla per dir que sent una olor que podríem qualificar de "no natural", deguda a l'home. Flairo el fred aire i, lleument, també ho noto. En Roger es pensa que fem conya, per donar moral... Seguim caminant, fins que una petita ullada en la boira ens confirma que som a vint metres del refugi!
Les cares ens les havíem de veure. Malgrat el fred, reflectien un alleujament intens, profund, en què la tensió assumida introvertidament la darrera hora aflora pel rostre convertida en satisfacció íntima pel resultat positiu de la feina ben feta.
Són les sis de la tarda quan entrem al refugi, que ens acull com si fos el ventre matern.
Dins no hi fa fred, però no hi fa calor, malgrat l'estufa de carbó de coc (ah!: la olor que hem sentit, ara en Roger ja s'ho creu). Ens reben els dos guardes i els dos muntanyencs que hi ha, asseguts vora l'estufa, úniques persones amb qui compartirem la tarda i la nit.
Aquestes dues darreres hores han estat d'una intensitat tal que difícilment les esborrarem de la memòria. I encara més difícilment podrem transmetre la intensitat de la vivència a ningú que no hagi viscut alguna experiència semblant, en la que cal buscar una força interior per superar les pròpies pors, des de la raó que no des de la inconsciència, i les pròpies limitacions, especialment les psicològiques.
Bo i esperant el sopar, estem pendents de si aclareix, per si podem veure el colossal paisatge abans que es faci de nit. Tenim algun moment de sort, que immortalitzem des de darrera dels gelats vidres del refugi.
Sopem a l'hora, la fem petar una estona tots plegats i ens n'anem a dormir, encara que el cos no es ressent massa del desnivell guanyat avui.
L'endemà pel matí, tot és diferent: el cel és clar i promet un molt bon dia.
Així, doncs, esmorzem i enfilem cap a la Bretxa de Roland, amb la intenció de pujar al Casc de Marboré. Ja hi ha matiners que, des del Col des Tentes, també pugen cap a la Bretxa i el Taillon, segurament.
En poca estona som a la Bretxa de Roland (mitja hora des del refugi), gramponejant sobre bona neu. Fem les fotos de rigor i comencem el camí de davallada cap al Paso de los Sarrios, on la neu fa inútils les famoses cadenes que s'utilitzen de passamà a l'estiu.
El travessem i seguim flanquejant fins a un plateau on hom pot escollir itinerari: cap al Casc, cap a la Torre de Marboré, o seguir cap a Gòritz i/o el Mont Perdut, força més lluny. Arribar aquí ens ha costat una altra mitja hora des de la Bretxa.
Enfilem cap a la nostra esquerra per una pala de neu verge i fonda, fins als contraforts de roca del cim del Casc. La pujada és dura i jo la faig lentament, ensorrant-me en la neu, malgrat que segueixo la traça d'en Roger i en Martí, molt més prims, àgils i joves que jo.
Arribem -arribo, ells ja hi són- als esmentats contraforts de roca en uns 45 min., on costa de trobar un pas còmode de la neu a la roca, però després de perdre-hi una mica de temps, i gairebé per pebrots, entrem en zona mixta de roca i neu, fins que al capdamunt torna a imposar-se la neu. Ens ha calgut un quart d'hora més per arribar al cim, de 3006 m., i gaudir d'una panoràmica enorme, encisadora, total: des del Taillon, el Vignemale, el Midi de Bigorre, Gavarnie als peus, el Marboré, la Torre, el Mont Perdut... Només hi som nosaltres i, si exceptuem la pujada al Taillon, no es veu ningú més. Estem sols. Sols amb la muntanya.
Jo penso en aquest moment que si l'alta muntanya no em tingués enamorat, segurament m'enamoraria en aquest instant, malgrat l'esforç fet i el mal tràngol d'ahir. O potser també per això!
Després de molta estona al cim, escollim de fer la baixada per la cresta Sud, força exposada sobre la Bretxa però més neta de neu que per on hem pujat, sense encordar-nos, fins que girem de nou a l'Est, de cara a la Torre de Marboré, i baixem per la neu fonda a la màxima velocitat que cadascú pot. En un quart d'hora hem baixat la cresta i en un altre quart d'hora llarg ja som de bell nou a l'encreuament: tant que m'ha costat de pujar!
Malgrat la insistència dels joves de "fer la Torre de Marboré", faig valer els cabells blancs i per no separar-nos, tornem cap a la Bretxa de Roland. La sorpresa és que la Bretxa és un formigueig de gent que, en ser dissabte i fer molt bon temps, ha aprofitat per pujar al mític pas, amb un equipament molt precari, o sense equipament i tot! Alguns fins i tot s'han aventurat a passar el Paso de los Sarrios sense piolet, ni grampons, ni pals d'esquí...ni calçat ni roba adequats!
Nosaltres, sota una pluja insistent de candeles de gel que cauen de la cresta, abaumada en aquest tram, en desgelar-se i que si t'enganxen de ple prometen de fer-te un bon xixó, tornem a la Bretxa, oblidant-nos de l'horari i gaudint de cada raconada per les qual passem.
Baixem al refugi de nou, on passarem la tarda i nit properes.
Però tot ha canviat, al refugi: no s'hi cap de gent, tan passavolants com estadants que s'hi quedaran aquesta nit. I mentre el dia segueix bo no hi ha cap problema. Però a primera hora de la tarda torna a baixar la boira, enxampant un munt de gent mal equipada o no equipada a la Bretxa o al Taillon. Això em fa patir, perquè fins i tot hi ha una colla que de totes maneres vol arribar a la Bretxa, encara que la visibilitat és nul·la. Al cap d'una estona, però, els veiem a tornar.
A la tarda i nit, l'ambient al refugi és la cara i la creu amb el dia abans: està ple a botir, hi ha converses creuades per tot arreu i la intimitat d'ahir ha donat pas a un ambient alegre, obert, generós, com tots els que jo recordo haver viscut als refugis d'alta muntanya.
Fa calor al refugi. I així serà durant la nit malgrat les baixes temperatures exteriors.
A l'endemà la gent ens anem llevant per grupets a partir de les 6 del matí, amb sorolls somorts, per respecte als qui queden a les lliteres dormint encara, llambregades de llum dels frontals, xiuxiuejant,. M'agrada aquest moment dels refugis en què van cobrant vida poc a poc, encara fosc, mentre el dia es lleva amb la frenètica però somorta activitat al menjador, a la sala del material, a la porta principal del refugi...
Nosaltres esmorzem, i com que el dia abans havíem detectat que hi ha moltes colles que pugen al Taillon i el dia és bo, el Roger, àvid de tres mils, emprèn la pujada amb alguna de les colles mentre nosaltres baixarem per les Escales de Serradets, per passar pel Circ de Gavarnie, ja que el Martí no hi ha estat mai, i aprofitant que en Roger recollirà el cotxe al Col des Tentes i ens vindrà a buscar al poble de Gavarnie.
Esmorzem amb tranquil·litat. Després emprenem la baixada trepitjant una neu força tova fins arribar a les famoses escales de Serradets, on la barreja de neu i pedres dificulta el camí. Però mica en mica, triant per on passar, anem perdent alçada i anem amarant-nos de l'immensitat del Circ de Gavarnie. Torno a sentir aquella força interior d'ahir al Casc que provoca la bellesa de l'indret.
Encara avui, mentre escric això, recordar-ho em fa "mal": em satura el cor i el cervell, la sang deu córrer més de pressa i l'enyorança de tornar-hi em dol en l'esperit. Tornar a Gavarnie, al Mont Perdut, al Balaitous, a Estòs, a Corones, a la Pica, a Baiau, als Plans de Boavi... on sigui que sigui bell, on ens podem sentir verament lliures, només lligats a la mare natura, a la muntanya, a la família i als amics... I perquè nosaltres i ells ho volem!
Tornant a l'escala de Serradets: no vam prendre horari de baixada, però de tres hores no crec que baixi. El que sí que es fa llarg és el camí des del Parador de Gavarnie al poble: una hora més o menys de camí planer però més aviat insuls, si no fos pel paisatge que ens queda al darrera.
Per fi arribem al poble, en Roger ens troba (ja fa estona que hi és: què fort que està!), ens prenem un bon dinar en una terrassa amb vista al Circ de Gavarnie, i pleguem veles, que cal tornar a casa. I hi ha un bon tros.
Aquí s'acaba l'exemple. Potser serveixi com a explicació del meu tronat romanticisme, però així ha estat el què m'han ensenyat a la vida, el què he intentat aprendre i la base del què soc.
El què em fan ser no té res a veure amb això. I em dol.
Comentaris