El primer ens és més geogràficament proper i ens afecta d'una forma desigual en comparació a l'entorn de Catalunya. L'altra, la crisi econòmica, és més global i ens afecta també, però d'una forma més unitària amb la resta del nostre entorn europeu, encara que a cada lloc afecti amb les seves pròpies peculiaritats.
No cal perdre gaire temps en els orígens de la crisi econòmica occidental perquè tots sabem hores d'ara qui i com la va crear.
Però en el cas de Catalunya i, en certa manera per la resta de la Península Ibèrica i el sud-est de França, també sabem qui i com protagonitzarà i impulsarà la sortida de la crisi: les classes populars, els professionals, els autònoms i les pimes. I a base de sacrifici real, sigui social o personal, i econòmic.
Fins a data d'avui i des de fa molt de temps no ens podem refiar de les solucions que ens hagin d'aportar les administracions i els seus funcionaris. Ni les que proposin els grups dirigents, formats per funcionaris de carrera de qualsevol ram i d'alt rang, per polítics professionals de qualsevol partit, per directors de grans empreses o de grans bancs (que mai han estat empresaris) i els seus amics, ni que siguin els de conveniència. Entre altres raons perquè ells són i estan a l'origen del problema.
Per això és un bon moment per convulsionar pacíficament la societat civil i, en un cop de geni, exigir als estaments i organitzacions que agrupen a la gent que traurà les castanyes del foc que posin al seu capdavant als més capaços, a les millors persones, a les més lluitadores des de l'equilibri del seny i la rauxa. Cal una revolució des de baix en totes les entitats i organitzacions que, bandejant el professionalisme mercenari, impulsi a les persones més capaces de pensar en la suma d'individus més que en primera persona.
On són les Cambres de Comerç, la PIMEC, la CECOT, la UGT, CCOO, tots els sindicats sectorials, totes les patronals compromeses amb el petit comerç i la petita indústria? Què estan fent, a part de no soliviantar els que "manen"?
Cal que les capitanegin persones pragmàtiques, que no es perdin en discussions inútils del sexe dels àngels. I sobretot honesta i generosa, que no es deixi temptar pels cants de sirena que l'oligarquia dirigent els hi fa i farà. Gent que, en la seva qualitat de dirigents, sigui capaç, si no hi cap altre sortida, d'oblidar-se del peix al cove i d'impulsar qualsevol acció unànime per canviar allò que no funciona de l'actual sistema, actualment pervertit pels mateixos que l'han de gestionar. I dic qualsevol acció cívica. Sense arronsar-s'hi. Per això cal plantejar-se el relleu de les direccions.
Aquesta societat del benestar que tants i tants esforços ha costat només pot funcionar a base de molts diners. Diners que surten, bàsicament, del col·lectiu de persones que en realitat impulsarà la sortida de la crisi econòmica. Per tant, cal reivindicar que el poder torni allà d'on no havia d'haver sortit mai, i que el benestar possible repercuteixi de la manera més igualitària.
Però per a aconseguir-ho ens hi hem d'arremangar tots els afectats, des de jubilats fins a estudiants.
Comentaris