Durant els successius mandats de CiU al front de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable i admirat en molts aspectes Jordi Pujol insistia en que ens havíem d'emmirallar en la societat holandesa.
Per aquelles èpoques, part de la meva feina consistia en intentar donar consistència a una xarxa comercial al què ara és la Unió Europea i vaig tenir l'ocasió de viatjar a Holanda, sol i per feina. La primera sorpresa va ser que no entenien la modificació anual de preus, ja que el seu IPC en aquelles èpoques era gairebé zero. La segona sorpresa, si més no per a mi, va ser quan vaig detectar que no hi havia marge per la improvisació ni per cap mena d'explosió creativa, ja que tot estava absolutament i rigorosament reglamentat i pensat.
En tornar d'aquell viatge vaig manifestar la opinió, que ja sempre més he defensat, que cal deixar un petit marge a la creativitat, que és el què ens fa ser diferents a les persones, i fa ressaltar els millors en cada àmbit. A la llarga, doncs, és una manera d'evitar la mediocritat general, i fer que la societat avanci.
En general, els meus raonaments ni van tenir ni han tingut gaire èxit entre el meu entorn, potser perquè els resultats holandesos en general són envejables...
Però, vet aquí que al cap dels anys s'ha reconegut com a tasca molt bona la d'en Maurits Hendriks amb el hoquei sobre herba, del qual ha estat seleccionador espanyol (que és tan com dir català en aquest esport), durant uns set anys: Amb esforç, organització i perseverança (això diuen) ha portat el hoquei herba espanyol a l'èlit del món. I el Senyor Hendriks, ara que se'n torna a Holanda, a fer feina allà, se li reconeix la tasca feta i se li multipliquen les entrevistes.
Permeteu-me que n'extracti un fragment de la que publica el Periòdico de Catalunya el 27 de desembre de 2008:
"Maurits Hendriks:...
Però el més important és que a Espanya encara hi ha espai i llibertat per a l'individu. A Holanda, tots han d'anar en la mateixa direcció: si ets diferent o surts de la línia, et tallen el cap. A Espanya, gent d'opinions diferents poden trobar el seu propi camí, sols o en equip.
--Els esportistes holandesos, individualment i col.lectivament, sempre han sigut excel.lents, pulcres, d'enorme qualitat, molt ben preparats, però un té la sensació que els falta instint assassí?.
--Per triomfar al més alt nivell, l'esport, individual o col.lectiu, necessita autèntics cracs. Necessita aquells que marquen la diferència. I això serveix per a tots els esports. Si un país no permet la llibertat, l'espai, si no dóna a l'individu la possibilitat de créixer, de lluitar i de convertir-se en un crac, si no li tolera que sigui millor que el seu veí, no guanyarà mai els països on sí que existeix aquesta possibilitat, aquesta motivació extra.
--No em dirà que a Holanda estan en contra dels que triomfen.
--En contra, no, però... Els encanta tenir un Pieter van der Hoogenband --conegut, ja ho sap, com a VDH-- o un Ruud Van Nistelrooy, però després els costa acceptar que Van Nistelrooy porti un cotxe millor que el seu. I aquesta manera de ser, de pensar, afecta, especialment, els esportistes de base, els col.legis, les universitats, on a aquests projectes de crac se'ls va tallant la llibertat de créixer, de ser millors. I hauria de ser al revés: hauríem de premiar i estimular més el talent i les ganes de ser el millor. Ens agrada tenir els nostres propis cracs, ens agrada molt, però també ens costa tractar-los com a cracs."
No hi voldria afegir cap comentari. Cal recordar, però, que això ho diu una persona que la nostra societat ha reconegut per la seva feina ben feta i pel seu criteri. Potser val la pena escoltar-nos-el.
I a resultes d'això, pregunto si aquesta és la imatge que volem que el nostre mirall ens torni, o creiem que els espais de llibertat a Catalunya ja estan excessivament retallats.
Comentaris