No vull caure en el parany de què abans tot era millor que ara, perquè no és cert de cap de les maneres.
Però alguns aspectes, a mi m'agradaven més: hi havia uns referents que podíem considerar sòlids com l'amistat, com les relacions familiars, com la solidaritat. La generositat entre companys era innata, sempre sobresortia per sobre de la competitivitat... O a mi m'ho sembla.
Aquesta primera fotografia és al cim del Pic Sotllo, de 3073 metres d'alçada sobre el nivell del mar, l'any 2002. A la fotografia hi apareixen dos amics. L'un, havia fet 75 anys. L'altre, 60. L'un acceptava -i accepta- sense pal·liatius i recíprocament el lideratge de l'altre en allò en què sobresurt. Actitud intel·ligent d'ambdòs, sí, però sobretot carregada de sentit comú. Sentit comú que ens va fer superar a tots els que els envoltàvem, a l'aixoplug del seu generós lideratge, tràngols i anècdotes a alta muntanya, sempre amb una riallada final. Així, de cop, recordo incidents de diversa índole al Gourgs Blancs, al couloir de Tucarroya, a la carena del Mont Perdut, una llarga nit entre el Llac de Tucarroya i el Parador de Pineta, una cuita de rovellons a la llosa al refugi bivac de Broate en col·laboració amb totes les persones que ens hi vam encabir...
Crec que aquest mateix esperit és el que va permetre que tres generacions de la mateixa família compartíssim itinerari: Plans de Bohavi- Broate-Pic de Sotllo
La Pica d'Estats,
i acabant al Refugi de Vallferrera.
I que encara avui, al cap de sis anys, i malgrat els canvis que, sobretot als més joves, els hi han transformat la vida, aquests i nosaltres ho recordem amb íntima satisfacció i legítim orgull, reconeixent l'aprenentatge que els va significar conviure amb els dos amics del començament de la narració.
Aquests sí que crec que són uns bons fonaments per a la formació del caràcter de persones, ben allunyats dels cops de colze que estan a l'ordre del dia i que, a la llarga, ni a les persones ni a la societat ens donen resultats.
És en aquest ambient de consecució dels objectius pretesos sumant l'esforç personal al col.lectiu, mirant de pal·liar les mancances dels altres, que vam anar-nos forjant l'esperit.
Per això em dol tant i tant de llegir al diari AVUI d'avui que el Sr. Joan Garrigòs, ex president de la Federació Catalana (FEEC) i el Sr. Josep M. Peixò, ex-company organitzador d'una de les renovacions de la Flama de la Llengua Catalana més reeixides, s'hagin aliat per descavalcar la FEEC dels reconeixements internacionals dels quals ja gaudia, des de les seves posicions actuals a la FEM (Federación Española de Montañismo).
Permeteu-me que jo em quedi, des del meu romanticisme tronat, amb la primera part. I deixeu que ho segueixi buscant, i gaudint-ne allà on ho trobi. Com ho vam trobar al refugi de Larribet, compartint amb la guarda i el seu pare l'aiguardent d'herbes del Col Noir que ens van oferir.
O al refugi de la Bretxa de Rolando, el primer dia que van obrir el 2007, amb els seus guardes i dues persones més.
O al Llac de Corones, durant una inesperada nevada el mes d'agost del 2006, junt amb un muntanyenc del País Valencià, que retrobàrem l'any següent al Refugi de Baysellance.
Amistat, família, muntanya... tres paraules emotivament i íntimament lligades entre sí en el meu escàs intel·lecte.
Que cada cop és més escàs, ja que cada cop entenc menys res...
Comentaris